Perduts

By Pep Garcia

L’any que em vaig perdre

Això va ser durant la segona pneumònia de la meva vida,l’any 2011. La segona en dos anys. Potser per sentir-se una mica veterà en aquest tràngol, el meu cap se’n va anar i va escriure, sense jo poder ni voler-ho evitar, 38 relats. Tots escrits des del llit, iphone en mà. Després, dos es van perdre pel camí i tot va quedar en 36. Un dia, sense incorporar-me, vaig veure que els relats tenien coses en comú. I jo amb ells. Ens vam entendre de seguida. No són uns relats per canviar el món però sí que cada relat canvia radicalment – de grat o per força – la vida dels seus protagonistes. Perduts? Si, tots n’estàven, n’estem una mica de perduts. Alguns encara no s’han començat a buscar i d’altres no gosen. No sigui cas que es trobin.

Però això... serà una altra història.

(escrits des del carrer Guimerà de Manresa,el febrer de 2011)

• Language: Català
• Publisher: Pep Garcia
• Release date: Dec 16, 2013
• ISBN: 9781311801074

Pep Garcia

Pep Garcia i Orri ( Vic 1964)CULTURA COMUNICACIÓ ACCIÓProductor cultural i artístic des de 1989 .Dinamitzador i Gestor de projectes CulturalsComunicador de continguts 2.0Articulista al diari Regió 7Relator i escriptor de les coses que passen. I les que no passen.

Book preview

PERDUTS

Pep Garcia

Smashwords Edition

Copyright 2013 Pep Garcia

No són uns relats per canviar el món però sí que cada relat canvia —de grat o per força— la vida dels seus protagonistes.

Tu, si vols, podries ser el protagonista. Però t’agrada més mirar, oi? Que tinguis una bona lectura.

L'autor.

Contingut

En dos temps. Per assegurar-ho • Ex • Desaparició • L’Espectador • Comiat • L’alcalde • Fins al darrer instant • Castell de focs • Oblit al penya-segat • L’alter ego • Líder • Amants • Ves-te’n • Perduts • Funeral • El desig • El candidat • Pseudònim • De compres • Cita • Via morta • Truquen • Desmai • Vols cap enlloc • Autoservei • Mudança • El cap • El vell professor • L’últim dinar • Defecte • Desig • Ballet • Somriure • Presa de posessió • Sexe • Buit (i obstinació)

Dedicatòries • Sobre l’autor • Agraïments • Crèdits

En dos temps. Per assegurar-ho

Ha decidit deixar-ho tot. Avui ja és mort. Va ser ahir. Bé, com si hagués estat, perquè tot ha estat un simulacre. Sense que ningú noti res d’estrany, a partir d’avui, per ell, aquest temps que li queda entre el suïcidi simulat i el real és, com si diguéssim, un temps afegit. Temps de descompte. Temps de més. Però només ho sap ell. No se’n sap avenir, del que passaria si ho sabessin els altres! El prendrien per boig i li impedirien portar a terme el seu pla, que és només seu. És un pla; no és un joc. És la seva vida, a la qual ell ha decidit posar fi de la manera més endreçada possible. Ara intentarà assaborir tots els dies que li queden i que, de fet, ja no li pertanyen. Ell ja no hi hauria de ser. Sense trencar cap hàbit estrepitosament, aprofita el secret per aplanar el terreny i fixar-se en els petits detalls que, si no es trobés on es troba, o sigui, en temps de ningú, li passarien desapercebuts. El procés és una anècdota personal i no té més importància que l’oportunitat íntima d’esbrinar uns dies que ja no hauria d’haver esbrinat. No sap si fruit d’una depressió o tip de tot i incapaç de trobar il·lusió per les coses, va optar pel suïcidi, però es va demanar, i concedir, a si mateix, aquesta llicència. Va marcar les dues dates al calendari. La d’ahir i la de l’onze de juny vinent. Sap que no serà fàcil viure amb el que només sap ell i mantenir el coratge per complir, quan toqui, el que ha pactat. Són tres mesos de marge, per ser exactes. Ni més ni menys. Li ha semblat un temps raonable per polir detalls, arrodonir comiats, acabar de fer alguns deures i, sobretot, regalar-se unes estones de valor incalculable lliures de pressió. Poden passar moltes coses, però ell, ho sap, ja no hi serà. S’amoïna menys, fa menys plans i els que fa els compleix immediatament, i, sobretot, li han deixat d’interessar els grans temes del món. Egoisme? Tu què faries? Respon ell a les suposades preguntes que li farien, si ho sabessin, determinades amistats. S’ha fet una llista, ni massa llarga ni massa curta, de coses per fer, i les vol complir amb celeritat. Ell sap que ja no té temps i es fa el murri quan els seus amics li diuen que el veuen molt bé i que sembla que no tingui preocupacions. Ni una, pensa ell. Però no diu res, només continua fent la seva. La seva llista, els deures, les coses que sempre ha volgut fer i que ara està fent… tot això procurant de no embolicar més les coses de com ho estaven abans del primer suïcidi. De fet, està content d’haver calculat la xifra de tres mesos exactes entre un fet imaginari i la rèplica real, perquè la nova situació li provoca un benestar que, si durés més, el podria distreure de l’objectiu inicial de tot plegat.

Onze de juny. Avui és el dia. Ha decidit deixar-ho tot. Avui torna a tocar i ho farà tal com ho havia previst. Sense recances ni excuses. Amb el bon gust de boca d’haver viscut i la mel d’aquests tres mesos que han estat, per ell, un autèntic regal. Un regal que no hauria tingut, justament, si no hagués planificat les coses així. Aprofita el dia, tal com ha previst, i al capvespre ho tanca tot i surt de casa i agafa el cotxe sabent molt bé on va. Ha decidit deixar-ho tot.

L’endemà el diari publica la notícia d’un xoc frontal entre un cotxe i un camió. A les nou del vespre a la C25. La conductora del turisme i els dos ocupants del camió —el conductor i l’acompanyant, el seu fill d’onze anys— van morir a l’acte. Se’n desconeixen, per ara, les causes.

La notícia no diu res de la comprensible cua provocada ran de l’accident ni que des de dins d’un dels vehicles aturats un dels conductors s’ho mira tot, desolat, amb la mirada perduda i truncada per un canvi de plans, sobtat.

I jo, què faré, ara?

Ex

Des