Vermell com la sang

By Salla Simukka

Primer títol de la trilogia 'Sóc la Lumikki', el bestseller que arriba del fred.

La Lumikki Andersson té 17 anys, va a una escola d'art i no li agrada ficar-se en assumptes aliens. Però un dia troba a l'institut 500 euros de procedència dubtosa. Això la farà veure's involucrada, sense desitjar-ho, en una operació de bandes russes i estònies de tràfic de drogues. Comença un joc de persecucions i fugides que acabarà portant-la a la mansió del legendari criminal conegut com "Ós Polar". Tot, mentre la ciutat pateix l'hivern més fred en dècades. I res no brilla tan vermell contra la blanca neu com la sang...

Veure el booktrailer: http://youtu.be/YiSIwxsuq7w

• Language: Català
• Publisher: La Galera, SAU
• Release date: Oct 23, 2014
• ISBN: 9788424652616

Salla Simukka

Salla Simukka (1981) es un nombre muy establecido en la literatura juvenil finlandesa. Su salto a la fama internacional se ha dado con la trilogía 'Me llamo Lumikki', de la que Rojo como la sangre es la primera parte, con publicación en 50 países de todos los continentes. Como indicó el jurado del premio Topelius cuando lo ganó, "sus obras contienen mensajes importantes, tanto sobre los individuos (el derecho a ser uno mismo) como sobre la sociedad (las presiones del poder, la libertad de elección)".

Book preview

SALLA SIMUKKA

VERMELL COM LA SANG

Traducció de Jordi Trilla Segura

EL BEST-SELLER QUE

VA SORGIR DEL FRED

Sóc la Lumikki és la trilogía

que està triomfant a 50 països

i que suposa una veu nova i

original en el món del thriller

nòrdic.

Vermell com la sang és

la primera entrega.

Una història plena d’acció

i sense concessions, que

ens demostra que els diners

falsos tenen conseqüències

molt reals. I letals.

"Sóc la filla secreta

de Lisbeth Salander

i Hércules Poirot."

    SALLA SIMUKKA

(Tampere, Finlàndia, 1981)

debuta en el gènere del thriller

i obté el reconeixement mundial

amb Vermell com la sang.

Però ja fa anys que és una

de les autores finlandeses

més reconegudes.

Les seves novel·les juvenils

han obtingut els premis literaris

més importants del seu país.

«Hi havia una vegada un dia al mig de l’hivern en què els flocs de neu queien del cel com un plomissol.

»Una reina seia vora una finestra que tenia un bastiment de banús negre, i cosia. I cosint, cosint, mentre mirava la neu, es punxà el dit amb l’agulla i caigueren tres gotes de sang a la neu. I com que el vermell sobre la neu feia tant de goig, ella va pensar: Tant de bo tingués un infant tan blanc com la neu, tan vermell com la sang i tan negre com la fusta del banús!»

28 de febrer

diumenge

1

La neu lluïa, blanca, a terra. Quinze minuts abans, una nova capa, neta i tova, s’havia dipositat sobre l’anterior. Quinze minuts abans, tot era possible encara. El món semblava bonic i deixava entreveure un futur brillant, plàcid i lliure. Un futur pel qual valia la pena córrer un gran risc, jugar-se el tot pel tot, mirar d’alliberar-se per sempre.

Quinze minuts abans, una nevada lleugera i suau havia estès una manteta sobre la neu vella. Després, havia deixat de nevar tan de sobte com havia aparegut un raig de sol fugaç entre els núvols. En tot l’hivern amb prou feines hi havia hagut un altre dia tan bonic com aquell.

Ara, el vermell es barrejava cada vegada més amb el blanc. S’estenia i anava guanyant terreny; lliscava per la neu cristal·lina i la tenyia al seu pas. Una part del vermell havia caigut més lluny i també havia esquitxat la neu. Era d’un color tan viu que si hagués tingut veu hauria cridat i tot.

La Natalia Smirnova mirava fixament la neu esquitxada de vermell amb els seus ulls marrons, però no hi veia res. No pensava res. No esperava res. No temia res.

Deu minuts abans, la Natalia havia tingut més esperances i més por que mai en la seva vida. Amb les mans tremoloses, havia entaforat un bon grapat de bitllets dins la seva bossa Louis Vuitton autèntica. Havia parat bé les orelles per sentir el més mínim soroll. Havia intentat tranquil·litzar-se i dir-se que no hi havia cap perill. Ella mateixa ho havia planejat tot. Però, al mateix temps, sabia que cap pla era infal·lible. Una lleugera empenta podia ensorrar tota l’obra, planificada detalladament durant mesos.

A la bossa, hi tenia el passaport i un bitllet d’avió per anar a Moscou. No s’emportava res més. A l’aeroport de Moscou, el seu germà l’esperaria amb un cotxe de lloguer. Ell la portaria a una casa de camp, que només coneixien unes quantes persones, a centenars de quilòmetres. Allí hi hauria la mare i l’Olga, la seva filla de tres anys, que feia més d’un any que no veia. Es recordaria d’ella, la nena? Ja tindrien temps per tornar-se a conèixer en aquella casa; s’hi estarien un mes o dos. Tot el temps necessari perquè es pogués sentir fora de perill. Tot el temps que calgués perquè s’oblidessin d’ella.

La Natalia havia foragitat la veu insistent que dins seu li deia que no s’oblidarien d’ella, que no la deixarien escapar-se. S’havia convençut que ella no era tan important, que en qualsevol moment trobarien algú altre que la reemplaçaria. No farien l’esforç d’anar-la a buscar al seu amagatall.

En aquella mena de negocis, sempre hi havia algú que desapareixia. De vegades, s’emportava els diners. Formava part dels riscs del negoci, pèrdues inevitables, exactament igual que la fruita que es podreix a la botiga i que han de llençar a les escombraries.

La Natalia no havia comptat els diners. N’havia entatxonat tants com havia pogut dins la bossa. Alguns dels bitllets estaven arrugats, però no tenia cap importància. Un bitllet rebregat de cinc-cents euros valia el mateix que un de ben llis i nou. Podia servir per comprar menjar per a tres mesos, o fins i tot quatre, si anava amb compte i era prou garrepa. Era suficient per pagar el silenci d’una persona durant prou temps. Per a molts, cinc-cents euros era el preu per guardar un secret.

La Natalia Smirnova, de vint anys, jeia de bocaterrosa sobre la neu, amb una galta contra la superfície gèlida. No sentia la fiblada de la neu gelada a la pell. No sentia els vint-i-cinc graus sota zero glacials a les orelles desprotegides.

Maa vieras on ja kylmä kevät sen

Natalia, sua paleltaa¹

L’home li havia cantat la cançó amb la seva veu ronca, desafinant. A la Natalia no li agradava aquella cançó. La Natalia que hi apareixia era d’Ucraïna i ella era de Rússia. Però li agradava que l’home cantés i li acaronés els cabells. Havia provat de no escoltar la lletra i, per sort, ho havia aconseguit prou fàcilment. Tenia nocions de finès, l’entenia molt més que no pas el parlava, però quan deixava d’esforçar-s’hi i relaxava la ment, aquelles paraules estrangeres s’enredaven, perdien el significat i es transformaven en només una combinació de sons que brollaven de la boca de l’home i li brunzien rere el clatell.

Cinc minuts abans, la Natalia també havia pensat en l’home i en les seves mans maldestres. La trobaria a faltar? Potser una mica. Potser només una mica. Fos com fos, no prou, perquè l’home no l’estimava de debò. Si l’hagués estimada de debò li hauria solucionat la vida, tal com l’hi havia promès moltes vegades. Ara, la Natalia s’havia hagut de buscar la vida ella tota sola.

Dos minuts abans, la Natalia havia tancat la bossa. Estava atapeïda de bitllets. S’havia afanyat a netejar les empremtes i s’havia mirat d’esquitllada al mirall de l’entrada. Tenia els cabells tenyits de ros, els ulls marrons, les celles primes i els llavis pintats d’un vermell brillant. Estava pàl·lida i feia ulleres de no dormir. Estava a punt de sortir. Sentia el gust de la llibertat i de la por a la boca. I tenien gust de ferro.

Dos minuts abans, havia clavat la mirada en la seva imatge al mirall i havia alçat la barbeta. S’aprofitaria d’aquella oportunitat per fer el pas.

Aleshores la Natalia havia sentit girar la clau al pany. S’havia quedat glaçada allà mateix. Havia distingit les passes d’una persona i després les d’una segona i encara d’una tercera: eren els tres. Els tres que entraven per la porta. No li quedava més remei que fugir.

Un minut abans, la Natalia s’havia precipitat, a través de la cuina, cap a la porta de la terrassa. Havia buscat el pany a les palpentes. Les mans li tremolaven tant que no podia obrir la porta. Després, com de miracle, s’havia obert, i la Natalia havia corregut per la terrassa coberta de neu per continuar cap al jardí. Les botes de pell se li enfonsaven dins els munts de neu, però no havia deixat de córrer, sense mirar enrere. No havia sentit res. Per un moment, li va passar pel cap que es podria salvar, que se’n sortiria, que podria fugir, guanyar.

Trenta segons abans, s’havia sentit l’espetec sord d’una arma equipada amb silenciador. Una bala va travessar, pel darrere, l’abric de la Natalia Smirnova, li va perforar la pell, se li va endinsar en l’espina dorsal, li va esquinçar els òrgans i, finalment, la nansa de la bossa Louis Vuitton, que premia contra l’estómac. La Natalia va caure endavant sobre la neu pura i verge.

Un toll vermell es va estendre sota la Natalia i va estendre’s per la neu del seu voltant. El vermell, encara voraç i calent, es refredava a cada segon que passava. Les passes lentes i pesades d’una persona s’acostaven a la Natalia Smirnova, que jeia sobre la neu. Ella ja no les va sentir.

29 de febrer dilluns,

a la matinada

2

Els tres van topar entre ells davant de la porta. Tots volien ser el primer d’entrar.

—Ei, feu-me una mica de lloc perquè pugui ficar la clau al forat!

—Però si tu no pots ficar mai res en cap forat!

Hi va haver rialles, xits per demanar silenci i més rialles.

—Espereu! Ara sí. La clau ja ha entrat. I gira a poc a poc, molt a poc a poc. Uau! És increïble! Vull dir que us podeu creure que amb un tomb de clau podeu obrir un pany? Que algú hagi inventat un sistema com aquest? Per mi és la tretzena meravella del món.

—Tanca la boca i obre la porta d’una vegada.

Els tres van empènyer la porta i van irrompre a l’interior. Un d’ells va estar a punt de caure. El segon va començar a fer uns xisclets aguts i va riure quan es va sentir l’eco de la veu en aquell espai enorme i buit. El tercer s’esforçava per recordar el codi de l’alarma, mentre premia les tecles d’una en una.

—U... set... tres... dos. Ostres! És correcte! Aquesta és la catorzena meravella del món, que pitjant uns números puguis aturar una alarma. Redéu! Ara ja sé què seré de gran: manyà. Oi que és una bona professió la de guanyar-se la vida amb els panys? I, si no, seré guàrdia de seguretat.

Els altres no l’escoltaven. Corrien pels passadissos buits i foscos tot cridant i rient. El tercer de la colla els va empaitar. Les rialles ressonaven per les parets, pujaven i baixaven per les escales.

—Som els millors!

Els millors... millors... illors... llors...

—I rics del cagar!

Van xocar entre ells intencionadament i van caure a terra. Es giraven i esclafien a riure. Feien postures d’àngels damunt del terra de pedra. Llavors, un d’ells va recordar:

—Potser som rics, però són diners bruts.

—Sí. Dirty money!

—Hem d’anar a la cambra fosca. Hem vingut per això.

Amb prou feines podien recordar el que havia succeït abans. Una boira cobria els fets, que apareixien com flaixos d’imatges independents. Algú que vomitava. Uns altres que nedaven despullats a la piscina. Una porta tancada amb clau que no ho havia d’estar. Un gerro de vidre que s’havia trencat, i els bocins amb els quals algú s’havia ferit un peu. Sang. Música que sonava massa forta. «Oops, I did it again.» Un èxit oblidat que algú volia reproduir en mode repeat. «I played with your heart, got lost in a game.» Algú que plorava desconsoladament, que sanglotava, però no volia que l’ajudessin. El terra, relliscós, perquè s’hi havia vessat rom, i que feia una olor acre però dolça alhora.

Els records no es deixaven ordenar en una successió lògica. Qui havia portat la bossa de plàstic? En quin moment? Qui l’havia oberta, hi havia ficat la mà, l’havia treta i s’havia llepat els dits? I quan havien lligat caps?

Els calia alguna cosa. De seguida. Immediatament.

—Que us queda res? Em vénen ganes de fotre’m alguna cosa.

—Jo tinc això.

Tres pastilles. Una per a cadascun. Se les van posar a la llengua tots tres alhora i les van deixar que es dissolguessin.

—Com puja! Oi tant! Això sí que puja!

Eren a la cambra fosca, a les fosques. Tot d’una, un d’ells va encendre el llum.

—Que es faci la llum. I es féu la llum.

Van posar la bossa de plàstic damunt la taula. Van obrir-la.

—Uf, quina pudor!

—Els diners no fan pudor, sempre fan bona olor, vinguin d’on vinguin.

—N’hi ha una bona pila.

—I ens els repartirem a parts iguals.

—Això és tan extraordinari! No m’havia passat mai res igual. Us estimo, nois! Estimo el món sencer!

—No et posis a petonejar-me ara, que perdo la concentració i em foto calent.

—Podríem fer-ho aquí.

—No, no podeu. Hem de començar la feina de ne-teja.

Van omplir la cubeta de les proves amb aigua. Van immergir-hi els bitllets. Després van estendre, un per un, els bitllets perquè s’eixuguessin.

—D’això, en dic blanquejar diners, jo. Blanquejar diners de debò.

29 de febrer

dilluns

3

—És hora de llevar-se! Au, desperta! Amunt! I que no se t’enganxin els llençols!

Els crits van omplir l’oïda de la Lumikki² Andersson. La veu que bramava li era tristament familiar. Era la seva pròpia veu. S’havia gravat cridant al mòbil com a to d’alarma per despertar-se, perquè pensava que la feia alçar-se del llit calentó millor que qualsevol altra cosa. I funcionava, perquè no li costava llevar-se.

Va seure a la vora del llit, mig adormida, i va fer un cop d’ull al calendari dels Mumin penjat a la paret: dilluns, 29 de febrer. El dia més inútil del món. Per què no el feien festiu internacional? Fos com fos, era un dia innecessari; ningú no hauria de fer res assenyat ni productiu.

La Lumikki va enfonsar els peus dins les sabatilles en forma d’eriçó i va caminar arrossegant-los fins a la cuina. Va abocar les mesures d’aigua i cafè a la cafetera italiana. Sense un cafè ben fort, aquell matí no podria incorporar-se al món dels vius. Encara era de nit, massa de nit per estar desperta. Tot i que la neu s’amuntegava formant dunes, no era gaire lluminosa. La foscor encara havia de durar molt de temps i havia de mantenir la seva mà de ferro al país nòrdic fins ben entrat el mes de març.

La Lumikki odiava aquella fase de l’hivern. Neu i temperatures sota zero. Massa de totes dues coses. La primavera ni tan sols s’entreveia a la cantonada. L’hivern durava i durava, i no donava esperances d’acabar-se, ho congelava tot i ho deixava en un estat d’ensopiment i avorriment. Feia fred a casa, a fora i a l’institut. Paradoxalment, de vegades semblava que l’únic lloc on no feia fred era en un forat enmig d’un llac gelat, però, esclar, no t’hi podies passar tot el dia, allà. La Lumikki es va posar un suèter ample de color gris i es va servir una tassa de cafè. En acabat, va anar a prendre-se’l a l’única habitació pròpiament dita de l’estudi, una cambra que no feia més de disset metres quadrats. Es va arraulir en una butaca vella i va mirar d’escalfar-se. Entrava aire per la finestra, tot i que hi havia posat juntes noves a la tardor.

El cafè tenia gust de cafè; no n’esperava res més. No podia suportar els cafès de xocolata, nous, cardamom i vainilla, massa dolços i originals, d’arreu del món. El cafè havia de ser sol i fort, les coses havien de ser com havien de ser i un pis havia de ser un pis.

La seva mare s’havia tornat a alterar l’última vegada que l’havia visitada. «No el vols decorar una mica, l’estudi? Donar-li almenys l’aire d’una llar?» No, no ho volia. La Lumikki feia un any i mig que vivia en aquell pis. A banda d’un matalàs gruixut, que feia de llit, a terra, un escriptori, un ordinador portàtil i una butaca, no hi tenia res més. Els primers mesos, la mare havia insistit a comprar-li un llit i una prestatgeria, però la filla havia refusat, tossuda, l’oferiment. Els llibres estaven apilats a terra i l’únic «element de decoració interior» era el calendari en blanc i negre dels Mumin. Per quin motiu s’havia de molestar a fer-se un niuet? No hi cabien els mobles de disseny d’última moda. L’estudi només era el lloc on viuria durant els anys del batxillerat. No era una llar, en el sentit de tenir la intenció de fer-hi arrels. Quan acabés l’institut, seria lliure d’anar on volgués sense haver de trobar a faltar res ni ningú.

Tampoc no era cap llar la casa dels pares, a Riihimäki. Quan hi tornava, s’hi sentia estranya. Els objectes li recordaven coses que s’estimava més oblidar... i que, de tota manera, li venien sovint a la ment, tant quan estava desperta com en els malsons.

Els pares s’havien pres d’una manera estranyament contradictòria el fet que marxés de casa. De vegades, semblava que s’haguesin tret un pes de sobre. Era cert que l’ambient a casa sovint era tens, però sempre ho havia estat. Si més no, des que la Lumikki en tenia memòria. Mai no havia aconseguit descobrir la causa d’aquella tensió, perquè els pares no es barallaven davant d’ella ni ella els alçava mai la veu. De tant en tant, a mesura que s’acostava el dia d’anar-se’n, els pares li feien llargues abraçades, cosa que li resultava estranya i incòmoda, perquè no era un costum familiar.

Després d’aquelles abraçades, la mare li acaronava la cara entre les mans i se la quedava mirant de fit a fit durant una estona estranyament llarga.

—Nosaltres només et tenim a tu. A tu i prou.

La mare li havia repetit aquelles paraules unes quantes vegades, mentre semblava que havia d’esclafar a plorar en qualsevol moment. La Lumikki s’havia començat a angoixar. Quan, finalment, s’havia traslladat a Tampere amb l’ajuda dels pares i havia tancat la porta després que se n’anessin, havia sentit com si s’hagués tret un pes de sobre que ni tan sols sabia que portava.

—Estàs segura que te’n sortiràs?

Era la pregunta que sempre li feia la mare. El pare, per la