Roig o carmí

By Josep Maria Cid Carbó

Arran la mort del seu oncle i de un viatge de treball, en Ricard es retroba amb el seu cosí Pere, fugit del sinus familiar fa més de trenta anys. Aquest inesperat encontre fa revifar, en ambdós, les seves cuites d'adolescents, quan aprofitaven qualsevol ocasió per gaudir l'un del cos de l'altre i experimentar en la seva sexualitat. Tanmateix, la visió que tenia cadascú d'ells d'aquesta relació no és ni de bon tros la mateixa i en retrobar-se els records es magnifiquen, es neguen o es valoren de manera diferent.

Roig o carmí es una novel·la que transita pels desitjos, enyorances i impossibles de les relacions sensuals de manera poètica, ingènua o apassionada, on al final tot s'esdevé de manera imprevisible i singular.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Jul 5, 2016
• ISBN: 9788416627721

Book preview

Arran la mort del seu oncle i de un viatge de treball, en Ricard es retroba amb el seu cosí Pere, fugit del sinus familiar fa més de trenta anys. Aquest inesperat encontre fa revifar, en ambdós, les seves cuites d’adolescents, quan aprofitaven qualsevol ocasió per gaudir l’un del cos de l’altre i experimentar en la seva sexualitat. Tanmateix, la visió que tenia cadascú d’ells d’aquesta relació no és ni de bon tros la mateixa i en retrobar-se els records es magnifiquen, es neguen o es valoren de manera diferent.

Roig o carmí es una novel·la que transita pels desitjos, enyorances i impossibles de les relacions sensuals de manera poètica, ingènua, o apassionada on el final tot s’esdevé de manera imprevisible i singular.

Roig o carmí

Josep Maria Cid Carbó

www.edicionesoblicuas.com

Roig o carmí

© 2016, Josep Maria Cid Carbó

© 2016, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16627-72-1

ISBN edición papel: 978-84-16627-71-4

Primera edición: julio de 2016

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

A la meva amiga de sempre,

Julia Soria Aldea,

pels seus elogis, estímuls

i opinions acurades.

I

A Pilar no li feia el pes anar a remolc de cerimònies d’enterrament. Havia acceptat retrobar-se amb el Cementiri Vell per a acontentar la seva mare, impedida, que li demanà que fes acte de presència al comiat del senyor Pedro: jo, ara, aquí a la cadira…, ja veus. Tot i que ambdues creien que un cop deixaves aquest món el més adient per a tothom era la incineració. Convenciment que ja els venia del pare, contrari de sempre a la permanència oculta de cossos obsolets i fileres de nínxols que, minuts abans de la seva darrere hora i amb les seves facultats mentals en ordre, manifestava la ferma voluntat que la seva corporeïtat convertida en cendres anés de pet a la claveguera. La mare de Pilar, però, respectuosa amb el misteri de l’existència, va estimar més apropiat acomodar dins una bossa el pot amb les restes maritals i fer una visita a l’horta de l’oncle Pau, que l’ajudà a colgar l’incomprensible al peu d’una olivera centenària cavant un solc amb l’aixada de calçar les tomaqueres: perquè ets pols, i a la pols tornaràs; a l’abric d’arrels ancestrals, d’humus i prolífics microorganismes inescrutables.

La comitiva havia aturat la fressa monòtona de les trepitjades i la polsina blanquinosa de la grava s’esvania per damunt de la pell de les sabates. De l’altra banda dels murs arribava la sentor salobre de las rompudes bombolles del mar. Silencis circumstancials; expiracions pulmonars; inspiracions nasals; escuraments de coll i, encara, un esternut ofegat no intimidaven la concurrència d’esvalotats ocells piulant a viure i empaitar-se marejant les branques dels xiprers. El nínxol 1198, segon pis, del columbari B, del Cementiri Vell, es mostrava obert, vuit i, parcialment il·luminat pel retop de l’assolellada paret del davant. Pilar celebrava que ara, si més no, les normes del fossar s’haguessin dignificat i que les despulles d’inquilins anteriors s’ocultessin abans de l’arribada d’un nou traspassat. A terra, però, recolzat al mur, s’hi veia el testimoni dels trossos de marbre malmès amb les majúscules gastades: JOS / EFINA PECA / BORR / ELL, nom i cognoms de la primera esposa del senyor Pedro.

Sense voler-ho, o sí, o creient que ara ja res la podia afectar, Pilar es deixava arrossegar pels records d’aquells anys que va ser Pilarín, la Bellugueta i es fixava en la identitat de les làpides que envoltaven el forat: la que quedava per sota, la que li seguia per sobre i la d’un pis més amunt i les dels costats, per si hi apareixia una dada o un nom masculí que pogués semblar o coincidir amb els fets que servava del passat: Josep Culve, impossible, que ara en faria noranta; Àngel Mas, molt recent, amb trenta quatre; Santiaguito, amb tan sols dos anys i el seu retrat emmarcat, que et feria el cor, i família Guasch Omella, aquesta amb una creu platejada al damunt dels cognoms, sense especificar el sexe dels seus ocupants. En el morir d’aquests feia prop de vint-i-cinc anys passats, qualsevol d’aquestes fosses podia haver acollit més d’un parent o conegut amb l’ajut de la insaciable Parca. La mudança, promiscuïtat i metamorfosi dels morts era constant: lenta, però activa.

Per damunt de la bonança del present pervivia inesborrable la memòria d’aquells tres matins, tardes i nits de tardor de pluja persistent; l’endemà dels núvols espremuts amb la humitat de la mullena enganxada als narius i la llum, entelada per una monòtona grisor, que ni fet expressament per escenificar el trasllat accidentat de la senyora Josefina, Pepita, Fina. Li venia al cap l’impacte desagradable dels sorolls. Els cops del mall colpejant sobre el buit de la tanca esquerdant-se i, encara, la sorprenent irrupció d’aquells petits brolladors d’aigua, pervinguts de no es sabia si de la turmenta del cel o de l’envestida del mar, amb els dos enterradors mirant-ho, estorats, i mirant la concurrència, bocabadada, mentre la panxa de totxos s’esberlava perbocant un aiguabarreig de sorra, fustes i despulles, i l’inconcebible aparició del principi d’uns peus: uns peus nus, incorruptes. Veia els crits i l’angúnia a les ganyotes dels rostres i com, sense pausa, una segona embranzida descarregava una altra glopada de fang, sorra, maons esmicolats i el cos enter d’un home jove gairebé despullat, mentre els assistents, esgarrifats i confusos, reculaven ensopegant i trepitjant-se. Mai no s’havia vist cosa semblant. Ningú guardava precedents vistos o contats d’inundacions ni esfondraments de nínxols, i, menys encara, que un individu difunt saltés a terra com si s’hagués llançat per un tobogan. Les dones més aprensives s’apressaven a marxar sense esperar raonaments i arrossegaven als menors, que es resistien a fer cas, mentre els que s’hi estaven especulaven amb el com, el perquè i el pot ser, l’envelliment del columbari, la pluja, la proximitat del mar, la corrupció dels cos, els espectres, les mòmies i el més enllà. Els enterradors, conscients de l’enrenou del succés, cobrien amb les seves espatlles el que era millor de no deixar contemplar de l’interior del forat, desautoritzant als que volien ficar el nas fins el fons de la qüestió, i, encara altres, que competien per a ser àrbitres autoritzats. Que no, que no!, s’imposaven els enterradors. Que de la mateixa manera que s’esbrina el cas d’un fet criminal ningú podia acostar-se, tocar, moure o canviar la posició dels morts i de les coses. Que aquell noi tornat de l’ultramon i el carretó amb el bagul de la senyora Josefina havien d’esperar la decisió de l’ordre competent. Això és feina de les autoritats! Anem a recepció! Allà ho aclarirem. A recepció, a recepció!, insistien a l’uníson els empleats, mentre empenyien amb una ampla abraçada els que s’hi resistien a marxar, o alentien el pas per seguir mirant enrere i contemplar, des d’una altra perspectiva, l’insòlit panorama.

Quan la primera tongada de les dones escandalitzades ja tirava de dret a casa seva aturant-se i comentant a veïns i coneguts l’inconcebible incident, en Morales, en Terete, l’Olaria del Tren i, per fer-se pesada, Pilarín, la Bellugueta, sinó em xivaré, s’escapoliren del protocol per tornar d’amagat al lloc de l’afer mortuori i descobrir que s’ocultava darrere d’aquell nínxol esventrat. De tots plegats, en Morales era qui vivia més a prop dels murs del cementiri, i era, també, el més intrèpid i curat d’espants. Per molt que la mestra, la responsable i liberal senyoreta Montserrat, cregués que l’assistència solidaria a les exèquies per la mare de Pere els preparava per enfrontar-se a la vida i la mort, Morales ja feia temps que ho tenia més que assumit i banalitzat per la proximitat i el costum. Tant si feia fred com si feia calor el carreró brut i fangós de casa seva era a tocar de la ruta obligada per anar directe al poblat dels morts. Podia comptar haver observat més realitats sobre el trànsit final dels humans que anys sumaven la mestra i tots tres, i moltes altres incomptables ocasions, que passava de posar-hi atenció. Per ell, el cementiri era un lloc habitual d’aventures i gamberrades. Sovint, amb un altre paisà de les barraques de la Mar Bella, assaltaven els murs i amagats darrere un xiprer espantaven, amb imaginàries veus d’ultratomba, a les confiades vídues i comares que hi anaven de visita, o, sense obrir boca i amb molta cautela, anaven a la caça de poder enxampar els enterradors quan traginaven esquelets descompostos per abocar a les osseres, i, tot i que de cara al públic aquests funcionaris actuaven sempre amb un posat respectuós i avorrit, més d’una vegada els clissaren prou animats xiulant, cantant o fent broma esgrimint fèmurs, tíbies i peronés com si fossin garrots per simular un combat, o per imitar l’acció del pal dels jugadors de golf. També, amb més interès i profit, Morales i el seu soci, s’organitzaven per a pispar les flors de rams i corones dels enterraments recents per a proveir a una florista mancada d’escrúpols, que els hi pagava a tant la peça sencera, per tornar-les a revendre revifant les tiges dins d’una galleda amb un pam d’aigua i un quart d’aspirina.

De maneres de colar-se al cementiri defugint la vigilància, n’hi havia unes quantes. Morales acostumava a enfilar-se per una de les parets feta malbé, on ja hi tenia guanyades les escletxes per col·locar-hi les mans i les puntes dels peus i saltar al terrat del panteó de la família Carbó i Ferrer, atrotinat, abandonat, amb més males herbes i fongs d’humitat que flors de recordança. Però amb una patuleia tan poc experimentada i amb la Bellugueta de remolc, Morales creia més encertat esmunyir-se a peu pla per un dels tancats de l’entrada amb renglera d’arbreda.

La claror somnolenta de la tarda escassament dibuixava l’ombra dels intrusos. A les ordres del capità, traspassen pel lloc menys frondós de la barrera de xiprers sense poder esquivar prou les fuetades de les tiges, lleugerament humides, amb el despreniment olorós de les fulles erectes. Un cop dins, en Morales assenyala un trencall. Seguint-lo en fila índia, travessen els tres primers carrers de nínxols amb l’esquena gairebé fregant les corones i vitrines. En arribar a la propera cantonada, el comandament s’atura en sec, frena l’infantaria i observa. Pilarín, encantada amb la foto emmarcada d’una senyora antiga que penjava dins una tanca de vidre, ensopega amb els talons de l’Olaria del Tren i, de rebot, para el clatell en mig d’un ram de lliris amb entrellaçats d’esparreguera, que li estiren els cabells provocant-li un xiscle escanyat. L’avantguarda, amb temor mal dissimulat, es gira enfurismada maleint-la amb els ulls i les dents, i el manaire de l’esquadra els increpa que no siguin criatures, que jo no he estat, eh?; que estiguin per la missió; que ha estat la Bellugueta!; que el tombant era l’objectiu i, calleu, hòstia, i alerta!

Morales avança un parell de gambades amb afectació i suspens. S’atura un sospir. Mira a dreta i esquerra, i, veient que ningú feia guàrdia, s’obre pas amb decisió esquivant els obstacles i les cames del pobre inanimat, que restava a terra. Quan és a prop de la fossa, separa els braços del cos com si anés a volar, estira el coll cap endavant i vigila intrigant com si fos un au rapinyaire. Després, gira la cara, i sabent-se admirat per la tropa, els indica silenci fent la creu amb l’índex erecte d’una mà damunt els llavis, que els vius podrien percebre la remor de les seves presències. Obeint al líder, l’escamot es disgrega evitant de trepitjar l’escampall de restes enfangades. Morales, encoratjant-los, els diu en veu baixa i convenciment: no tingueu por. Endavant, endavant. Que ni aquests dos que s’esperen ni ningú dels que la ballen allà dins us posaran les mans a sobre. Pilarín avança indecisa. Passa de llarg pel costat del taüt de la Fina i clava la mirada en aquell cos sense protecció. Un desconegut, que figurava ser més gran que no pas ells i més jove que els seus pares. Prim, però ben format, tenia el cabell llarg, castany, tirant a ros, amb pols de ciment i clapes de fang pel seu damunt i, tot i que no podia veure-li les ninetes dels ulls, la cara s’endevinava serena i gentil. Semblava com el fill de Déu del davallament de la creu d’un quadre que havia vist, o si se’l mirava amb menys respecte, com un nàufrag esparracat: com l’actor d’aquella pel·lícula que després del naufragi encallava extenuat a la platja d’una illa. Aquest, però, era en blanc i negre i quasi nu del tot, i el sexe, amb aquell pèl que l’encerclava, tot plegat distint, mirés com es mirés, del que havia ullat una estona abans d’en Morales, desvergonyit, fent conya i pixant a la paret del cementiri i desprès rient i exhibint-se, amb els calçotets abaixats fins els genolls.

Mentre Pilarín s’encantava pensativa, la divisió masculina abocada al tètric refugi dels desventurats no parava de sorprendre’s mastegant renecs i reprimint exclamacions. D’una estrebada, Morales estira el braç de Pilarín, i, obligant-la a ficar el cap a la caverna, li diu ofegant la veu: mira! mira! Pilarín gira el coll amb un esglai, recula i, entrebancant-se amb les seves cames, cau cul per terra esmortint el cop amb una mà al damunt de la cuixa d’aquell noi sense respir que, per uns instants, commou la rigidesa del seu cos. Algú sent veus. Que tornen! Fotem el camp! La Bellugueta s’incorpora trontollant i en Morales que hi torna engegant-li darrera l’orella uuu! uuu!, i ella, a punt de tornar a caure, estén el braç agafant-se al santcrist de plàstic clavat al damunt del fèretre de la Josefina. Tots arrenquen cames ajudeu-me. Pilarín, atabalada, també es posa a córrer, però no se n’adona per on han girat els altres i fa cap davant d’un paisatge de sepultures sense nínxols. Espai escenogràfic de columnes i portals sense casa; amb parcel·les enreixades i simulacres de jardins acotats amb la guarda d’escultures malenconioses, angelicals, andrògines, de marbre fi, granítiques, amb el color desmaiat o amb les cares picades per la verola de la pedra, semblants al rostre d’aquella veïna que li deien la Gravada. Túmuls, fosses, esteles, que significaven, que indicaven, que ocultaven morts amb terra al damunt, morts amb terra sota els peus, morts sobre morts amb marcits rams de flors i cintes negres, rebregades, amb sentiments de color d’argent, dels teus pares…, de tu mujer y tus hijos…, de la teva família…, que te quieren…, que no t’oblidaran mai…, sota la immensa, perpètua, cada cop més obscura, teulada del cel. Què collons fas?, l’esbronca en Morales per darrere l’esquena. És per aquí, cony!

A la nit, al llit, Pilarín, no s’adorm de seguida. Així que la seva mare la faixa amb el llençol i amaga sota el matalàs el sobrant que penja amb un parell de bots confortables, li fa un petó al front, i li deixa la porta de la seva cambra mig tancada, es queda rumiant amb l’esguard dirigit a la claror de fora. L’espai del menjador que resta visible és sempre més o menys el mateix: un vespre, mig pam més obert, una nit, quatre dits