França i Catalunya

By Xavier Deulonder i Camins

D'ençà de la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), una part de Catalunya està inclosa dins de França; a més, per la seva proximitat geogràfica, pel seu pes a Europa, on en els temps de Lluís XIV i en els de Napoleó fou la potència hegemònica, i, també, pels seus interessos a Espanya, França ha tingut sovint un paper decisiu en els esdeveniments del conjunt de Catalunya; per tot això, no podem entendre la nostra història sense tenir-hi present l'actuació d'un estat que, al Principat, molts veuen com un poderós i influent veí, mentre que a la Catalunya Nord forma part de la realitat quotidiana.
D'altra banda, l'existència de la frontera establerta el 1659 hauria de motivar els sud-catalans a esforçar-se a conèixer la història de França i, també, els nord-catalans a estudiar història d'Espanya fins a aconseguir que Espartero, Narváez, Balmes, Prim, Thiers, Guizot, Aragó i Joffre fossin figures igual de conegudes tant al Principat com a la Catalunya Nord.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Bubok Publishing
• Release date: Jul 11, 2017
• ISBN: 9788468504025

Book preview

BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ

Des del moment que, d’ençà del Tractat dels Pirineus (1659), una part de Catalunya està sota sobirania francesa, per a bastants catalans la relació de Catalunya amb França forma part de la seva realitat quotidiana. Tanmateix, sense deixar mai de banda el fet nord-català, ací no hem optat pas per escriure una història de la Catalunya Nord, sinó que, únicament, hem presentat uns quants episodis de la nostra història per poder oferir, així, una visió de conjunt sobre quines han estat les relacions entre França i Catalunya durant els segles transcorreguts a partir de l’origen de cadascuna d’aquestes dues nacions d’Europa.

El context en què va formar-se Catalunya fou el del regne franc sorgit després de la repartició de l’Imperi carolingi entre els descendents de Lluís el Pietós; una prova, doncs, que haver format part del regne franc o de la monarquia carolíngia no implica pas, necessàriament, haver d’acabar integrant-se a França. A partir de les croades contra els càtars, un cop el poder dels reis de França va arribar a estendre’s per la major part de la Gàl·lia, des del Canal de la Mànega fins a la Mediterrània, sempre hi ha hagut una potència que, des del nord, ha amenaçat Catalunya intentant intervenir en els seus problemes interns per treure’n profit, tal com va veure’s en les guerres iniciades el 1282 amb la conquesta de Sicília per Pere el Gran, amb la pressió sobre el regne de Mallorques i amb la guerra civil de 1462-1472 motivada per la revolta dels pagesos de remença i per l’enfrontament de la Generalitat a l’autoritarisme del rei Joan II. França sempre fou enemiga, primer, de la Corona d’Aragó i, després, durant els segles xvi i xvii, de la Casa d’Àustria, entre els molts dominis de la qual hi havia els regnes catalano-aragonesos. Com és sabut, fou dins d’aquest enfrontament secular de França contra la Casa d’Àustria que va tenir lloc la Guerra dels Segadors (1640-1659). D’altra banda, en aquesta mateixa època, a Catalunya es va donar el fenomen de la immigració occitana, en què molta gent de les contrades meridionals del Regne de França passà els Pirineus a la recerca d’unes millors condicions de vida. La liquidació de la Corona d’Aragó després de la Guerra de Successió Espanyola va ser possible gràcies al suport i a l’ajuda que Lluís XIV donà al seu nét, Felip V, reconegut com a rei d’Espanya al Tractat d’Utrecht (1713). Precisament, fou durant la Guerra de la Quàdruple Aliança (1719-1720), en què, per un moment, va trencar-se l’aliança hispano-francesa basada en l’entronització a Madrid d’una branca de la Casa de Borbó, que va semblar possible revertir el nou ordre de la Nova Planta, imposat per Felip V. Si la Revolució Francesa capgirà l’ordre polític i social existent no sols a França sinó a tot arreu d’Europa, lògicament, un esdeveniment d’aquesta magnitud també havia de repercutir a Catalunya, en especial, com no podia ser d’altra manera, a les comarques nord-catalanes. Com és natural, si es pretén tractar sobre la relació entre França i Catalunya, no es pot deixar de banda la Guerra del Francès (1808-1814), durant la qual Napoleó va arribar a plantejar l’annexió del Principat a França, completant així l’obra iniciada per Lluís XIV al Tractat dels Pirineus. D’altra banda, que una comarca catalana com Andorra sigui avui dia un estat independent, cal atribuir-ho també a les relacions de França i Catalunya. El règim liberal implantat a Espanya arran de la revolució de 1820 fou suprimit el 1823 per la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, arran de la qual Barcelona tornà a ser assetjada pels francesos, com també la intervenció francesa va ser un factor cabdal en la guerra civil catalana de 1822, motivada pels alçaments de guerrilles absolutistes contra el nou sistema liberal. Una curiositat, no gaire coneguda és l’efímer moviment francesista que es donà al Principat després de la derrota d’Espanya en la guerra contra els EUA el 1898, en què, segons sembla, va haver-hi qui va plantejar seriosament la possibilitat de trencar amb Espanya però no pas per independitzar-se sinó per integrar-se a França. Al segle xx, els fets principals de la relació de França amb Catalunya han estat les actituds preses durant la I Guerra Mundial, l’actuació de les autoritats franceses davant dels Fets de Prats de Molló (1926) i, sobretot, l’acollida donada als refugiats republicans espanyols el 1939.

Evidentment, ací hem considerat que no podíem deixar d’incloure en aquest estudi unes breus pinzellades sobre la història de la Catalunya Nord durant els segles xix i xx.

ELS COMTATS CATALANS

I LA MONARQUIA FRANCA

1. LA INTERVENCIÓ DELS FRANCS

1.1. ELS INICIS

Al segle vi, els visigots, un dels pobles germànics que al segle v havien envaït l’Imperi Romà d’Occident, van bastir un regne amb capital a Toledo, que dominava tota Hispània i la Septimània, regió formada pel Rosselló, Carcassona, Melguelh, Lodeva, Nimes, Narbona, Rasès i Besiers. El regne visigot arribà a la seva fi quan, després de la derrota del rei Roderic a la batalla de Guadalete (711), fou envaït pels àrabs, els quals, el 714, ja havien pres Saragossa i potser també Tarragona; el 718, dominaven Osca, Tamarit, Fraga, Montsó, Barcelona i Girona, el 720 s’apoderaren del Rosselló i de Narbona, i el 725, conqueriren Nimes i Carcassona. Després de l’ocupació sarraïna, la màxima autoritat a Hispània, dita al-Andalus pels àrabs, fou l’emir de Còrdova, en principi, representant del califa, resident a Damasc. El 750, triomfà a Damasc una revolta dirigida per Abú Abbàs al-Xafar, qui, després d’haver exterminat els omeies —fins aleshores, la família califal—, es proclamà califa; així s’originà una nova dinastia, la dels abbàssides, que, posteriorment, s’establí a Bagdad; el 756, el príncep omeia Abd al-Rahman, l’únic supervivent de la matança de la seva família, arribà a al-Andalus i es proclamà emir, independent del califa de Bagdad; i així s’inicià la dinastia dels omeies de Còrdova. Els emirs de Còrdova hagueren de sotmetre repetides sedicions a la Frontera Superior, és a dir a la Tarragonesa —regió delimitada pels Pirineus i el Sistema Ibèric, corresponent, més o menys, a les actuals Navarra, Aragó i Catalunya— i a la Septimània, atiades pels clans aristocràtics locals, els quals, anteriorment, també s’havien mostrat hostils als reis de Toledo. Després d’haver aconseguit dominar una insurrecció esdevinguda a Narbona el 731, l’exèrcit cordovès va endinsar-se per la Gàl·lia, on prengué Bordeus i corregué per la Gascunya, el Poitou i la Turena, amb la intenció d’avançar cap a Tours; a Poitiers, però, l’emir de Còrdova fou vençut i mort pel majordom de palau franc Carles Martell. Arran d’aquesta derrota, els àrabs es replegaren a la Septimània, i ja no emprengueren més expedicions de conquesta; per això, la batalla de Poitiers (732) esdevé un fet cabdal, que, posant fi a l’expansió musulmana, iniciada poc després de la mort de Mahoma (632), permeté el naixement de la civilització europea tal com la coneixem ara.

Els francs, uns pobles germànics originaris dels cursos baix i mitjà del Rin, els quals, durant el segle v, arran de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, s’havien apoderat de gran part de la Gàl·lia, estaven governats per la dinastia dels merovingis; el més destacat dels reis d’aquesta nissaga fou Clodoveu (481-509), que, a més de convertir-se al cristianisme, va estendre els seus dominis des de més enllà del Rin fins als Pirineus; tanmateix, aquest regne no va consolidar-se perquè, en el seu testament, va repartir-lo entre els seus fills. Després de la mort del rei Dagobert (629-639), s’inicià un procés de decadència, a conseqüència del qual, el poder polític efectiu passà del rei als magnats de la cort, dits majordoms de palau. El 751, el majordom de palau Pepí el Breu, fill de Carles Martell, el vencedor de Poitiers, destronà Xilperic III, l’últim merovingi, fent-lo recloure en un monestir, i es proclamà rei; així fou com, al regne dels francs, va instaurar-se una nova dinastia: la dels carolingis.

L’any 752, les ciutats septimanes de Nimes, Magalona, Agde i Besiers es lliuraren voluntàriament a Pepí el Breu mentre que Narbona, defensada per una forta guarnició àrab, no es va rendir fins el 759. Els francs devien el domini sobre la Septimània no pas a una conquesta militar sinó al favor de les faccions anti-sarraïnes de l’aristocràcia local; per això, optaren per satisfer el sentiment indígena d’independència respectant-hi la tradició visigoda i permetent-hi el govern de les ciutats per nobles de la regió; a més, amb aquesta política aconseguiren atraure’s els sectors de la Tarragonesa contraris a Còrdova, fins al punt d’arribar a ser, en molts casos, els mateixos valís —governadors àrabs— els encarregats de negociar directament amb els francs.

El valí Sulaiman de Barcelona i Girona proposà al rei franc Carlemany (768-814), fill i successor de Pepí el Breu, dur a terme una expedició a la Tarragonesa, basada en la complicitat de l’aristocràcia local. Un cop els francs hagueren arribat a Pamplona, Abu Tawr, del llinatge dels Banu-Qasi —família musulmana d’origen hispanoromà que controlava la vall de l’Ebre— i Sulaiman hi lliuraren ostatges i reconegueren l’autoritat de Carlemany; llavors, avançaren cap a Saragossa, la rendició de la qual els havia promès el seu valí al-Hussain; tanmateix, al-Hussain s’havia reconciliat amb l’emir de Còrdova i no lliurà la ciutat; llavors, els francs hi posaren setge però l’hagueren d’alçar i, mentre travessaven, en retirada, els Pirineus per Roncesvalles —a l’actual Navarra—, foren atacats pels vascons, que els infligiren una greu derrota amb gran nombre de baixes, fet recordat a l’èpica posterior en el poema de la Cançó de Rotllà. Molts dels nobles tarragonesos implicats en l’expedició a Saragossa seguiren els exèrcits francs en la seva retirada i s’establiren a Septimània, on Carlemany els concedí terres en condicions força favorables; així pogueren establir i estrènyer lligams amb els cercles aristocràtics de la Gàl·lia meridional.

Després de la desfeta de Saragossa (778), Carlemany es desentengué dels afers de la Tarragonesa fins que, el 785, motivats per la política franca a Septimània, de respecte a les autoritats i tradicions locals, i pel temor de veure’s perjudicats per les lluites entre els valís de Barcelona i Saragossa, els dirigents de la facció pro-franca de Girona prengueren el poder i lliuraren la ciutat als carolingis, cosa que el 789 s’esdevingué també a Urgell; així, els francs aconseguiren consolidar el domini de la regió, creant-hi els comtats de Girona, Vallespir, Besalú, Peralada, Empúries, Cerdanya i Urgell, com també incloent els pagi —territoris— de Pallars i Ribagorça dins del comtat de Tolosa.

1.2. L’ADOPCIONISME

A la Septimània i la Tarragonesa, els francs intervenien en els bisbats locals per tal de desvincular-los de l’església hispana, amb una tradició pròpia centrada en els concilis que, en època visigoda, es celebraven principalment a Toledo, i integrar-los a l’estructura eclesiàstica carolíngia, basada en la suprema autoritat espiritual del Papa de Roma. Aquesta política, a la Tarragonesa, es veié ajudada pel sorgiment a Hispània de la doctrina, herètica segons el judici dels teòlegs de l’imperi carolingi, de l’adopcionisme, formulada per primer cop en el concili que l’Església hispana celebrà a Sevilla el 784.

Els pares conciliars de Sevilla, amb l’arquebisbe Elipand de Toledo i el bisbe Fèlix d’Urgell al capdavant, propugnaven que en Jesucrist, l’única naturalesa amb existència plena era la divina, que li corresponia per condició, mentre que la humana, la tenia només per adopció. Així doncs, per realitzar la Redempció, el Verb Diví havia adoptat un home —Jesús de Natzaret—, dins del qual hi habitava com en un temple.

Aquesta nova doctrina, que contradeia la cristologia mantinguda per Roma de Crist com a Déu vertader i home vertader, en possessió plena de les dues naturaleses, cal entendre-la com una reacció defensiva de l’Església hispana —tolerada per les autoritats sarraïnes— davant l’inici de la difusió de l’Islam entre la població hispana a partir dels anys 760 i 780, un cop consolidat el poder àrab a al-Andalus amb l’establiment de l’emirat omeia. L’Islam qüestionava el cristianisme negant cap mena de naturalesa divina a Jesús, presentant-lo, simplement, com un dels profetes anteriors a Mahoma i rebutjant el dogma trinitari —un Déu únic constituït per tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant—, vist com una forma de politeisme, propera al paganisme. La resposta adopcionista, elaborada per la jerarquia eclesial hispana, consistia doncs, a rebaixar la naturalesa humana de Crist, accentuant-ne, per tant, la divina, i afirmant la unitat de les persones trinitàries: el Fill de Déu —el Verb Diví— per manifestar-se a la terra, no s’encarnà pas en el fill de Maria, sinó que, simplement, es revestí de carn humana. Tanmateix, l’adopcionisme no sols facilità la separació de l’obediència hispana de les diòcesis situades en la regió conquerida pels francs a finals del segle viii, sinó que tampoc no impedí el triomf de l’Islam a Hispània, on, durant els segles ix i x, el cristianisme esdevingué un culte minoritari dins d’una societat musulmana.

A partir del lliurament d’Urgell als francs (789), les autoritats carolíngies iniciaren el procés per combatre-hi les doctrines adopcionistes de Fèlix, bisbe des del 781, a qui, el 792, Carlemany féu acudir al concili que convocà a Ratisbona. Els bisbes que s’hi congregaren van condemnar l’adopcionisme i enviaren Fèlix a Roma on, després de retractar-se i manifestar una professió de fe ortodoxa, fou autoritzat a tornar a la seva diòcesi; un any més tard, segurament per pressions rebudes, s’exilià a al-Andalus. L’església hispana, que, per tradició pròpia, només acceptava l’autoritat dels seus concilis, va cohesionar-se amb el seu metropolità Elipand de Toledo i, reafirmant-se en l’adopcionisme, exigí la restitució de Fèlix a la seva diòcesi. Carlemany hi respongué convocant un nou concili a Frankfurt (794) on, per iniciativa d’Alcuí de York, conseller del rei, s’envià una epístola sinodal als bisbes hispans proclamant-hi la plena naturalesa divina i humana de Crist. Per la seva banda, Fèlix continuà actiu a la Tarragonesa i a la Septimània per conservar-hi les diòcesis dins de l’obediència hispana, impedint-hi les maniobres secessionistes dels francs. La jerarquia eclesiàstica carolíngia renovà les condemnes contra l’adopcionisme en els concilis de Friül (796) i Roma (798); finalment, el 799 Fèlix fou cridat a la cort reial d’Aquisgrà, on Alcuí de York l’interrogà i l’obligà a retractar-se. Aquesta vegada, a més, per tal d’assegurar-se el control de la diòcesi, Fèlix fou confinat a Lió de per vida, i es procedí a reevangelitzar Urgell, on, principalment a les contrades pirinenques, encara hi conservaven força les creences paganes, i, en conseqüència, el cristianisme hi havia estat introduït per la prèdica adopcionista de Fèlix.

L’extirpació de l’adopcionisme d’Urgell fou obra dels arquebisbes Leidard de Lió i Nebridi de Narbona, juntament amb el monjo Benet d’Aniana, els quals articularen la submissió de les diòcesis tarragoneses a l’arxidiòcesi de Narbona, que esdevingué la seu metropolitana de les diòcesis sud-pirinenques arran de la destrucció de Tarragona i de la impossibilitat de conquerir-la i restablir-hi l’arquebisbat existent en època romana i visigoda. A Girona, en canvi, no sembla haver-hi hagut cap brot important d’adopcionisme; els concilis carolingis mai no emeteren condemnes contra els bisbes gironins i, a més, el triomf de l’ortodòxia el 799 degué desarmar els elements herètics de la diòcesi, si és que realment havia arribat a haver-n’hi.

La vinculació de les seus d’Urgell i Girona —i, després del 801, la de Barcelona— a l’església franca va significar-hi la fi no sols de la doctrina sinó també de les pràctiques religioses i litúrgiques hispanes, de tradició visigoda, desaparegudes durant el segle ix; d’altra banda, en l’àmbit monacal, Benet d’Aniana introduí la regla benedictina en detriment de les pràctiques monàstiques hispano-godes¹.

1.3. LA CONQUESTA DE BARCELONA

Les expedicions punitives del 795 i 796 dirigides per l’emir Hisam I, malgrat no haver aconseguit recuperar Girona i Urgell, esclafaren les revoltes d’Osca, Saragossa i Barcelona, tot restablint-hi l’ordre cordovès; a continuació, els àrabs feren servir les ciutats tarragoneses com a base per llençar continus atacs contra la Septimània i d’altres indrets de la Gàl·lia. Llavors, per tal de posar fi a la inestabilitat política de la Tarragonesa, on, malgrat tot, hi continuava l’esperit sediciós, i, també, per defensar el propi territori, principalment l’àrea conquerida el 785 i 789, Carlemany va decidir reprendre l’expansió Pirineu enllà, encarregant-ne la tasca al seu fill Lluís el Pietós, rei d’Aquitània, i a Guillem, duc de Tolosa. El 797, en una operació de tempteig, Guillem de Tolosa va arribar fins a Osca; no va aconseguir pas prendre-la però l’expedició va crear-hi un ambient favorable als carolingis; el 798, representants d’Osca acudiren a les corts reials de Tolosa i d’Aquisgrà, el valí al-Ruyani de Barcelona oferí la ciutat als francs, com també va fer-ho el valí Ibn Marzüq de Saragossa; finalment, a Pamplona, la facció pro-sarraïna dels Banu-Qasi havia estat reemplaçada pel cabdill vascó Velasco. A més, el corrent propici als carolingis arribà a transcendir l’àmbit de la Tarragonesa: el rei Alfons II d’Astúries, després d’haver saquejat la vall del Duero, envià ambaixadors a Carlemany.

Aprofitant, doncs, l’ocasió, els francs planejaren una operació d’envergadura a la Tarragonesa; el 799, el comte Borrell d’Urgell-Cerdanya rebé l’ordre de fortificar els enclavaments d’Ausa, Casserres i Cardona, situats en zona despoblada però de valor estratègic per cobrir el flanc occidental de Barcelona, l’atac contra la qual es decidí a la primavera de l’any 800 en una magna assemblea celebrada a Tolosa, sota la presidència de Lluís el Pietós, tot i que segons algunes fonts, com ara el Cronicó de Moissac, la decisió última pogués haver correspost a Carlemany. Malgrat que al-Ruyani els hagués ofert Barcelona, els francs, escarmentats pel record de la derrota a Saragossa el 778, prepararen no pas una operació de suport a al-Ruyani contra Còrdova sinó una expedició de conquesta; l’agost del 800, formaren tres cossos d’exèrcit: l’un, manat pel comte Rostany de Girona inicià el setge; un altre, sota les ordres de Guillem de Tolosa, es dirigí cap a l’oest per evitar l’arribada de reforços àrabs a Barcelona per la via romana Saragossa-Lleida, mentre que el tercer, dirigit per Lluís el Pietós, va quedar-se de reserva al Rosselló. A la tardor del 800, al-Ruyani, havent comprés les intencions reals dels carolingis, va demanar ajuda a Còrdova, però l’exèrcit enviat per l’emir no va poder passar de Saragossa, a causa del bloqueig de la ruta per Guillem de Tolosa, i hagué de retirar-se. Acomplerta la seva missió, Guillem va unir-se a Rostany en el setge a Barcelona, reforçat, el febrer del 801, per l’arribada de Lluís el Pietós amb el seu cos d’exèrcit del Rosselló.

Barcelona, encerclada des de la tardor del 800, va decidir resistir als invasors, però, amb el pas dels mesos, la manca progressiva d’aliment, causada pel setge, anà deteriorant la situació; a la primavera del 801, en un moment extrem de fam, una facció indígena va sublevar-se, i lliurà la ciutat als francs, que hi entraren el 4 d’abril del 801, Diumenge de Pasqua. Aquesta facció barcelonina va aconseguir pactar amb els carolingis unes condicions avantatjoses, comparables fins i tot a les de Septimània, Urgell i Girona, que s’havien lliurat voluntàriament; d’aquesta manera, els francs aconseguien guanyar-se els barcelonins, tot i la seva tenaç resistència. Així doncs, Carlemany —que, d’altra banda, havia arribat al cim del seu poder el Nadal del 800 quan, a Roma, el Papa el coronà emperador— atorgà un precepte de defensa i immunitat a Barcelona, i en nomenà comte Berà, un noble de nissaga autòctona².

1.4. LA FI DE L’EXPANSIÓ

Deixant de banda les ruïnes de Tarragona, l’antiga capital provincial en temps dels romans i dels visigots però totalment destruïda durant les invasions àrabs del segle viii, els francs, dirigits per Lluís el Pietós, intentaren en diferents ocasions, entre els anys 804 i 811, apoderar-se de Tortosa, la qual, al final, quedà en poder dels àrabs. El 812, el mateix any en què Lluís el Pietós fracassà en un nou intent de conquerir Osca, va arribar-se a un tractat de pau entre Carlemany i l’emir al-Hakam I de Còrdova (797-822) en què tots dos acordaren respectar-se les fronteres adquirides i renunciar a noves expansions.

L’evolució posterior dels fets féu que aquestes fronteres, establertes al voltant dels rius Llobregat i Cardener, així com del curs mitjà del Segre i del massís del Montsec, es mantinguessin durant tres-cents anys, fins a les conquestes cristianes —aragoneses i catalanes— del segle xii. A partir d’aleshores, la Septimània, Urgell, Girona i Barcelona s’integraren en l’imperi carolingi, origen de la civilització europea medieval, el qual abastava la Gàl·lia, Germània i el nord d’Itàlia, mentre que Osca, Saragossa, Lleida i Tortosa quedaren incloses dins d’al-Andalus; ací, la població indígena —d’origen iberomà, igual com la dels comtats catalans i la de Septimània— s’arabitzà i s’islamitzà del tot, de manera irreversible, tal com va passar també a la resta de la Hispània sarraïna i als altres països conquerits pels àrabs al segle vii; per això, en el moment de la conquesta cristiana, Osca, Saragossa, Lleida, Tortosa i les seves regions constituïen un país àrab i musulmà.

2. EL DOMINI FRANC

2.1. L’ORGANITZACIÓ DEL TERRITORI

Immediatament després a la conquesta, als territoris sud-pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d’uns districtes administratius —Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló— que rebien el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existien d’altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, eren Berga o el Vallespir. L’origen d’aquests comtats i pagi es remunta a èpoques anteriors als carolingis, tal com ho testimonia la freqüent coincidència entre els seus límits i els dels territoris d’antigues tribus iberes; així per exemple, el comtat de Cerdanya corresponia amb el país dels ceretans, el d’Osona amb el dels ausetans, i el pagus de Berga amb el dels bergistans o bergusis. En conseqüència, aquests territoris, forçosament, deurien haver tingut alguna entitat administrativa en temps dels romans i dels visigots, tot i que no s’anomenessin comtat, ni haguessin estat governats per comtes en època dels reis de Toledo; en la monarquia visigoda, els comtes, situats en jerarquia per sota dels ducs, la màxima autoritat provincial, governaven només les ciutats, circumscrivint la seva autoritat exclusivament a l’àmbit urbà, sovint delimitat per muralles, deixant de banda el districte rural dependent de la ciutat. Així doncs, per organitzar els territoris guanyats al sud del Pirineu, els francs no crearen cap entitat nova sinó que es limitaren a seguir les línies establertes en la tradició ètnica i cultural del país³. Els comtats, els governava un comte, màxim representant de l’autoritat del rei, el qual nomenava i destituïa els comtes a la seva voluntat; per sota del comte, hi havia el vescomte i el veguer, aquest darrer governava un castell i tot el territori que en constituïa el districte.

Durant el segle ix, alguns cronistes de la cort carolíngia, com, entre d’altres, l’autor dels Annals Reials, escrits el 821, designaven globalment els comtats sud-pirinencs amb la locució Marca Hispànica. En aquest ús, Josep Calmette (1873-1952) cregué trobar-hi la prova que, als territoris conquerits a Hispània, els carolingis hi havien instituït, igual com a d’altres regions frontereres —cas de la Bretanya, Saxònia, Panònia o el Friül—, un districte de caràcter militar i administratiu governat per un marquès, amb jurisdicció sobre els comtes; tanmateix, al regne franc, mai no hi existí el càrrec de marquès d’Hispània. A més, en documents oficials, ço és, expedits per la cancelleria, no s’hi emprà en cap cas l’expressió Marca Hispanica, terme, d’altra banda, caigut en desús vers 850, i no recuperat pels historiadors fins al segle xviii, per via erudita. Per tot això, en contra de la tesi de Calmette, la locució Marca Hispanica fou, en realitat, una mera designació geogràfica sense cap mena de valor jurídic, creada per alguns escriptors i cronistes de l’època carolíngia —però no pas pels escrivans de la cort, els redactors dels documents oficials— amb del propòsit de satisfer la necessitat de disposar d’un terme apte per referir-se a un territori part d’Hispània però inclòs dins del regne franc, per causa de la conquesta. Aquesta regió calia, doncs, distingir-la d’un país musulmà —i, per tant, enemic— com era Hispània. I així, per analogia amb d’altres àrees frontereres, usaren el terme marca, tot i no respondre, en realitat, a l’organització administrativa de l’àrea sud-pirinenca⁴. Per altra banda, dins de l’àrea delimitada pel Roine i el Llobregat —el conjunt dels territoris antigament visigots que els francs havien conquerit als àrabs—, en alguns textos, certs comtes apareixen designats específicament amb el títol de marquès, acompanyat de l’afegit d’una denominació geogràfica com ara Septimània, Gòtia o Hispània. Es tractava, però, també d’un ús sense caràcter oficial, amb l’únic propòsit de distingir uns comtes, poderosos perquè governaven una llarga corrua de comtats, d’altres que només en regien un o dos. Tanmateix, com sempre quedava clar, dins del regne, tots els comtes eren jurídicament iguals, i, doncs, del Roine en avall, no hi havia cap mena d’autoritat d’àmbit supra-comtal⁵.

Per tot això, el naixement de Catalunya fou conseqüència de la conjuntura dels segles xi i xii al sud del Pirineu, però pas no de la continuació de cap tipus de realitat territorial procedent de l’època carolíngia o de temps anteriors; a l’Alta Edat Mitjana, a l’extrem nord-oest de la Mediterrània, abans que s’hi formés Catalunya, no hi havia existit cap mena de regió entesa en el sentit polític, cultural i social del terme; les úniques entitats territorials realment existents a partir de la conquesta franca foren els comtats, independents els uns dels altres i sense cap lligam jurídic que els unís.

2.2. LA REVOLTA D’AISÓ

Berà, nomenat comte de Barcelona per Carlemany el 801, aconseguí el 812, a més, el govern dels comtats de Girona, Conflent i Rasès; ara bé, a l’Assemblea imperial celebrada a Aquisgrà el 820, Lluís el Pietós —emperador a partir de la mort de Carlemany (814)— sospità que pretengués sostreure Barcelona al poder franc, tal com ho havien fet als seus dominis els governants dels comtats de Pamplona i d’Aragó; per això, el destituí i nomenà comte de Barcelona i Girona Rampó, un noble franc de la cort. A la mort de Rampó (825), Lluís el Pietós nomenà comte de Barcelona i Girona Bernat de Septimània, un dels que havia acusat Berà de traïció a l’Assemblea d’Aquisgrà del 820.

Els anys 826 i 827, el domini franc al sud del Pirineu va patir una greu crisi a conseqüència de la revolta d’Aisó, un personatge no gaire conegut, que, pels pocs indicis que se’n tenen, se suposa que deuria ser un antic lloctinent de Berà, semi-confinat a la cort carolíngia, de la qual, a la primera ocasió, fugí i va traslladar-se a Osona. D’altres fonts, com ara l’historiador àrab del segle xi al-Udrí, permeten establir la hipòtesi, no desmentida fins ara per cap fet històric, que Aisó fos fill del valí Sulaiman de Barcelona. Els partidaris d’Aisó, entre els quals el comte Guillemó de Rasès i Conflent, fill de Berà, eren, per una banda, l’antic partit pro-sarraí —els que el 778 s’havien negat a lliurar Saragossa a Carlemany, i el 801 a Barcelona havien resistit contra els francs fins al final— i, per l’altra, nobles, en un principi, favorables als francs —cas de Berà— però decebuts després pels carolingis segons van anar comprenent que el sentit de la intervenció franca no era pas el d’ajudar els clans aristocràtics tarragonesos i septimans a alliberar-se de Còrdova i crear-se un poder propi, sinó el d’annexionar els seus territoris a l’Imperi. I així, passaren a veure els monarques carolingis com uns dominadors estrangers, igual com abans ho havien estat els emirs de Còrdova o els reis de Toledo.

La revolta va iniciar-se a principis del 826 a la Plana de Vic, comarca pràcticament despoblada; Aisó i els seus seguidors, aliats amb la ciutat àrab de Lleida, partint de les seves bases d’Osona, saquejaren repetidament la Cerdanya i el Vallès. Bernat de Septimània i els altres comtes sud-pirinencs, sobrepassats per la situació, demanaren ajuda a Lluís el Pietós, i, només amb els reforços de l’emperador, pogueren sufocar momentàniament la revolta l’estiu del 826. En resposta, Aisó va demanar auxili a Còrdova, i l’emir Abd al-Rahman II (822-852) va enviar un exèrcit que, per la línia de Saragossa i Lleida, arribà fins a Barcelona el maig del 827 i l’assetjà durant dos mesos; després, incapaç de rendir la ciutat, es dirigí a Girona, que també va resistir. Fracassats aquests intents contra els dos bastions principals del poder carolingi al sud del Pirineu, l’exèrcit àrab es retirà, i els francs, recuperant el control sobre el territori, posaren fi a la sublevació.

Bernat de Septimània, recompensat per Lluís el Pietós el 828 amb la concessió, a més, dels comtats de Narbona, Besiers, Agde, Magalona i Nimes, i els seus col·laboradors aprofitaren la victòria per engegar una duríssima repressió contra els cabdills del partit pro-sarraí o anti-franc, els quals només pogueren evitar la mort refugiant-se a al-Andalus. La decapitació, per Bernat de Septimània, del partit anti-franc i la progressiva dissolució, arran de la islamització de l’àrea en poder dels sarraïns, dels vincles socials, econòmics i culturals que havien mantingut unida l’antiga Tarragonesa —vius encara en època d’Aisó, com ho demostra el suport rebut de Lleida—, feren que a la Septimània i a la Marca Hispànica ja no es plantegés cap més revolta contra els carolingis. Així doncs, la independència dels comtats catalans, esdevinguda a finals del segle ix, fou conseqüència del col·lapse del poder central carolingi, i no pas de la continuació de l’antic sentiment indigenista, estroncat, després del fracàs d’Aisó⁶.

2.3. LA CRISI DEL PODER CAROLINGI

2.3.1. LES LLUITES DINÀSTIQUES

Durant el seu regnat, l’emperador Lluís el Pietós va haver d’enfrontar-se repetides vegades als seus fills —Lotari, Pepí I d’Aquitània, Lluís el Germànic i Carles el Calb—, que aspiraven a la divisió de l’Imperi per bastir-se un regne propi, una pràctica força arrelada en la tradició de la nissaga, ja que, el 806, Carlemany havia establert una divisió dels seus dominis entre els seus fills —Carles, Pepí i Lluís el Pietós—, que no es dugué a terme únicament per les morts de Carles i Pepí el 811, tres anys abans que el seu pare; va ser només per aquesta raó que Lluís el Pietós quedà com a únic hereu. Mort Lluís el Pietós (840), les rivalitats dinàstiques continuaren entre seus fills i néts; al sud de l’Imperi, Carles el Calb (840-877) s’enfrontà amb el seu nebot Pepí II (838-865), fill de Pepí I d’Aquitània mort el 838, la qual cosa generà tota una sèrie de guerres civils i d’insurreccions, aprofitades pels magnats locals per crear-se àrees pròpies de poder. I, així, va iniciar-se el procés, culminat a finals del segle ix, de disolució de l’ordre carolingi. El 841, a Fontenoy, Lotari i Pepí II s’enfrontaren a Carles el Calb i Lluís el Germànic; triomfant, Carles el Calb s’apoderà d’Aquitània; ara bé, la situació caòtica d’aquest regne, l’avenç normand pel Sena i la revolta bretona dugueren Carles i Lluís a entendre’s amb Lotari, deixant de banda Pepí II. D’aquesta manera, va arribar-se al Tractat de Verdum (843) de repartició de l’Imperi:

a) Lotari rebé la França Mitjana: els Països Baixos, la Lorena, Alsàcia, Provença i Itàlia; dins del regne de Lotari, que obtingué, a més, el títol d’emperador, hi havia Aquisgrà —l’actual Aachen (Renània del Nord-Westfalia)—, on Carlemany havia establert la capital de l’Imperi

b) Lluís el Germànic aconseguí la França Oriental: els territoris situats a l’est del Rin, corresponents, doncs, a Germània, on, al segle x, s’hi bastí el Sacre Imperi Romanogermànic

c) Carles el Calb obtingué la França Occidental: Aquitània, Bretanya, Borgonya, Flandes, la Gascunya, el Llenguadoc, l’Île-de-France i els territoris al sud dels Pirineus

Amb la divisió de l’Imperi, es féu la pau entre els fills de Lluís el Pietós, mantinguda fins a la mort de Lotari el 855; a la França Occidental, però, continuaren les revoltes de Pepí II, exclòs del repartiment de Verdum; aquest príncep, després de la guerra del 843 al 845, obligà el seu oncle Carles el Calb a reconèixer-li el domini d’Aquitània, pel tractat de Saint Benôit.

Durant la segona meitat del segle ix, al món carolingi les disputes dinàstiques enllaçaren amb els atacs del invasors: normands o vikings a les costes atlàntiques, àrabs a les àrees marítimes d’Itàlia i Provença i hongaresos o magiars a les regions orientals. El 847, Bordeus i la costa aquitana foren defensades contra els normands per Carles el Calb, i no pas per Pepí II; llavors, molts nobles aquitans abandonaren el seu rei i s’adheriren a Carles. En resposta, Pepí II va pactar amb els vikings l’alliberament de Guillem de Tolosa, noble enemic del rei de la França Occidental, per així alçar la Septimània i la Marca Hispànica contra Carles el Calb; en el transcurs d’aquest conflicte, el 848 Aquitània fou annexionada a la França Occidental, però dos anys més tard la recuperà Pepí II; el 852, Carles el Calb, havent derrotat al sud del Pirineu els partidaris del seu nebot, tornà a annexionar-se l’Aquitània, però Pepí II la recuperà el 853. A la mort de Pepí II (865), Carles el Calb va poder dominar l’Aquitània, i, el 869, després del traspàs de Lotari II, fill de Lotari, va repartir-se la Lorena amb Lluís el Germànic. El 875, mort el seu nebot Lluís II, Carles el Calb va apoderar-se de Provença, i, en el zènit del seu poder, fou coronat emperador a Roma, on l’hi havia cridat el Papa, i rei d’Itàlia a Pavia; tanmateix, el 876, les lluites dinàstiques minvaren la seva posició: Carloman de Baviera, fill i hereu de Lluís el Germànic, envaí els dominis de Carles el Calb, al mateix temps d’encendre’s una nova revolta a Aquitània. Lluís el Tartamut, fill i successor de Carles el Calb, va rebutjar la corona imperial per concentrar-se a reprimir les revoltes a la Gàl·lia; aleshores, a la França Occidental, el rei va tornar a imposar el seu poder.

La represa del poder reial, augurada per l’adeveniment al tron de Lluís el Tartamut el 877, va estroncar-se el 879 arran de la mort del rei, que només va deixar dos fills menors d’edat —Lluís III (879-882) i Carloman (879-884)—, entre els quals es va repartir el regne; aleshores, va iniciar-se el procés de disgregació del poder carolingi a la França Occidental, on els magnats —com, per exemple, Bernat Plantapilosa a Aquitània— bastiren unes àrees de poder particular, sense cap control del rei, que els historiadors d’avui dia denominen principats territorials. Mort Carloman, els nobles no entronitzaren pas Carles el Ximple —fill pòstum de Lluís el Tartamut, de només cinc anys d’edat— sinó que proclamaren sobirà Carles el Gros, fill de Lluís el Germànic (840-876), rei de la França Oriental coronat emperador pel Papa el 881; ara bé, a causa de la seva manca de carácter i de la seva ineptitud, el 887 Carles el Gros fou deposat, i, el 888, a la França occidental, menystenint novament els possibles drets de Carles el Ximple, els nobles elegiren rei Odó comte de París, que no pertanyia a la nissaga carolíngia, trencant així el principi de legitimitat.

2.3.2. ELS COMTATS SUD-PIRINENCS

El 832, Bernat de Septimània participà en una de les revoltes dels fills de Lluís el Pietós; l’emperador va destituir-lo i en concedí els càrrecs al comte Berenguer de Tolosa, a instàncies del qual, a més, va nomenar Sunifred comte d’Urgell i de Cerdanya, i el seu germà Sunyer I comte d’Empúries i Rosselló; Sunifred i Sunyer, fills de Bel·ló, comte de Carcassona en temps de Carlemany, foren sempre rivals del clan de Bernat de Septimània, qui, a la mort de Berenguer (835), recuperà els seus antics càrrecs i rebé, a més, el comtat de Tolosa per haver ajudat Lluís el Pietós a reconquerir el tron imperial, que li havia pres el seu fill Lotari.

Bernat de Septimània, alineat amb Pepí II, fou executat a Tolosa el 844 per haver-se alçat contra Carles el Calb. Aleshores, el rei nomenà comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona, Sunifred d’Urgell i Cerdanya; ara bé, el 848, Guillem de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, nomenat comte de Barcelona per Pepí II d’Aquitània, s’apoderà de Barcelona i hi féu executar Sunifred i el seu germà Sunyer I d’Empúries. El 849, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Empúries, Rosselló i Narbona al noble franc Aleran, els de Girona i Besalú a Guifré, i els d’Urgell i Cerdanya a Salomó, personatges aquests dos darrers no gaire coneguts arran de la poca documentació que n’ha quedat. Guillem de Tolosa atacà de nou Barcelona el 850, però els lleials a Carles el Calb aconseguiren fer-lo executar; tanmateix, no es va poder evitar que, el 852, l’emir Abd al-Rahman II de Còrdova, aliat de Pepí II d’Aquitània, dirigís un atac contra Barcelona, on hi morí Aleran; llavors, Carles el Calb atorgà els càrrecs d’Aleran a Odalric, originari de Germània, el qual, durant els anys 853-854, combaté una revolta contra Carles el Calb, atiada per Pepí II i Lluís el Jove, fill de Lluís el Germànic. Tanmateix, a l’Assemblea de Quercy (857), Carles el Calb destituí Odalric, de qui sospitava traïció, i en concedí els càrrecs a Humsfrid —o Unifred—, originari també de Germània.

Humsfrid lluità contra la invasió del regne de Carles el Calb per Lluís el Germànic, esdevinguda durant el transcurs d’una nova revolta a Aquitània, però potser descontent amb Carles el Calb, s’uní a una nova revolta d’Aquitània el 862. El rei el destituí de tots els seus càrrecs, però el comte rebel va aconseguir resistir a Tolosa fins el 864, que va acabar fugint a Itàlia. El 862, Carles el Calb decidí repartir els antics càrrecs d’Humsfrid i evitar així la concentració de comtats en un mateix magnat; els germans Delà i Sunyer II, fills de Sunyer I, reberen el comtat d’Empúries, Otger fou comte de Girona, Ermengol d’Albí va rebre Roerga, Bernat el Vedell, Tolosa, mentre que Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes foren concedits a Bernat de Gòtia, el qual, el 870, rebé els comtats de Girona i Besalú. El nomenament de Sunyer II i Delà assenyala la represa del clan bel·lònida; el 864, Oliba, nét també de Bel·ló i, doncs, cosí germà de Sunyer II i Delà, fou nomenat comte de Rasès, i el 865, de Carcassona, igual com el 870, Carles el Calb nomenà el bel·lònida Guifré el Pilós, fill de Sunifred⁷ —i potser nascut a Rià (Conflent)— comte d’Urgell i Cerdanya, i el seu germà, Miró el Vell, comte de Conflent. El 877, Guifré el Pilós i Miró el Vell combateren la revolta iniciada per Bernat de Gòtia; un cop dominada, i consolidat així el poder franc al sud dels Pirineus, a l’assemblea de Troyes (878), Lluís el Tartamut destituí Bernat de Gòtia i nomenà Guifré el Pilós comte de Barcelona i Girona, i Miró el Vell comte de Rosselló.

2.3.3. LES NISSAGUES COMTALS

Després de la mort de Lluís el Tartamut (879), els bel·lònides —Guifré el Pilós, Miró el Vell de Rosselló-Conflent i els comtes d’Empúries Delà i Sunyer II— no s’alçaren mai contra els carolingis, però evitaren d’implicar-se en les lluites del regne. Per altra banda, a causa de la crisi del poder reial viscuda durant el darrer quart del segle ix, pogueren convertir els seus càrrecs en hereditaris, pràctica que, de fet, era il·legal. El 895, morts sense fills Miró el Vell i Delà d’Empúries, el comtat de Rosselló passa a Sunyer II d’Empúries, i el de Conflent a Guifré el Pilós, sense cap mena d’intervenció del rei. Dos anys més tard, quan Guifré morí lluitant contra un atac dels sarraïns a Barcelona, dirigit pel valí de Lleida, els seus fills —Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer—, també actuant pel seu compte, en un principi, decidiren governar conjuntament tot el domini fins que, al final, acabaren repartint-se’l: Guifré Borrell es quedà Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; Miró, Cerdanya, Conflent i Berga; mentre que Sunyer, potser una criatura en el moment de la mort del seu pare, no rebé cap comtat, sinó que quedà sota la protecció de Guifré Borrell, el primogènit.

La transmissió hereditària dels comtats, iniciada a finals del segle ix, fou l’origen de les dinasties comtals catalanes, les quals s’agrupen en tres troncs: els descendents de Guifré el Pilós, els de Sunyer II d’Empúries i Rosselló i els de Ramon I de Pallars-Ribagorça (872-920), un cacic de la contrada que, aprofitant la crisi del comtat de Tolosa arran de l’assassinat el 872 del comte Bernat el Vedell per fidels de Bernat Plantapilosa, reconegut després com a comte per Carles el Calb, independitzà els antics pagi de Pallars i Ribagorça i hi creà una nissaga comtal pròpia.

3. L’ALLUNYAMENT DE LA CORT FRANCA

El trencament de la legitimitat dinàstica, iniciat amb la proclamació d’Odó (888), es tancà el 898 amb la seva mort; llavors, el seu germà Robert el Fort va creure convenient restablir la legitimitat coronant Carles el Ximple (898-923), el fill de Lluís el Tartamut. Ara bé, aquesta restauració carolíngia no va significar pas una represa del poder reial; Carles va trobar-se sempre sota la tutela de Robert i quan, el 923, intentà deslliurar-se’n, perdé la corona i fou reclós en una presó, fins a la seva mort, el 929. A la caiguda de Carles el Ximple, es trencà de nou la línia successòria proclamant rei Radulf de Borgonya (923-936), gendre de Robert, però, mort Radulf, es restabliren els carolingis amb Lluís d’Ultramar (936-954), fill de Carles el Ximple, Lotari (954-986) i Lluís V (986-987); ara bé, cap d’ells no va aconseguir mai restablir el poder reial imposant la seva autoritat als principats territorials, constituïts a tot arreu del regne d’ençà de finals del segle ix. Després de la mort de Lluís V, el darrer dels carolingis, fou proclamat rei dels francs Hug Capet (987-996), comte de París, amb el qual s’inicià la nissaga dels capètides (987-1328), de la qual procedeixen també les posteriors dinasties reials de França: els Valois (1328-1589) i els Borbó (1589-1792) i (1814-1848), d’ací que, en temps de la Revolució Francesa, després d’haver-lo destronat, els republicans donessin a Lluís XVI el nom de ciutadà Louis Capet. A la pràctica, però, arran de la crisi de la monarquia, iniciada amb la mort de Lluís el Tartamut (879), el domini efectiu d’Hug Capet i dels seus immediats successors es trobà circumscrit a l’Île-de-France, la regió formada al voltant de París, d’on la família capètida era originària, mentre que a la resta de l’antiga França Occidental s’hi constituïren uns principats, els més importants dels quals a finals del segle xii eren els ducats de Normandia, Bretanya, Aquitània i Borgonya així com els comtats de Flandes, Xampanya, Blois, Anjou, Turena, Tolosa i Barcelona, els quals, malgrat que s’hi pogués reconèixer algun tipus d’autoritat teòrica al rei dels francs, funcionaven a la pràctica com a estats independents. Aquesta situació no va començar a canviar fins al regnat de Felip II August (1180-1223) qui, a més, fou el primer monarca a titular-se rei de França en comptes de rei dels francs.

Els monarques carolingis del segle x concediren privilegis i preceptes a governants sud-pirinencs, expressant-s’hi amb els mateixos títols d’autoritat que, en el seu temps, havien usat Carlemany, Lluís el Pietós, Carles el Calb o Lluís el Tartamut. Ara bé, tots aquests diplomes foren concedits a petició d’una autoritat sud-pirinenca i sempre confirmaven situacions de fet ja existents; els reis es limitaven, doncs, a legitimar els actes de comtes, bisbes i abats, ja que no podien intervenir activament en els afers dels comtats sud-pirinencs, ni tampoc en els de moltes de les altres regions del regne. Els preceptes de Lluís d’Ultramar atorgats als comtats foren sempre concessions d’immunitat sol·licitades, en molts casos, per monestirs per quedar així fora del domini del poder comtal. Per altra banda, Lotari fou el darrer monarca franc a concedir preceptes per a afers dels comtats catalans. A nivell ideològic, el bisbe Gotmar de Girona escrigué el 939, en llatí, la Crònica dels reis francs, un llistat dels reis francs des de Clodoveu fins a Lluís d’Ultramar; malgrat la fi del poder carolingi, encara no s’havia trencat amb la idea de pertinença al regne franc; a més, a Barcelona es continuaren datant els documents oficials segons els anys de regnat dels reis francs fins que, el 1180, Alfons el Cast n’abolí el costum. Ara bé, en l’acta de la nova consagració de Ripoll (977), celebrada en presència dels comtes Oliba Cabreta de Cerdanya, Miró Bonfill de Besalú i Borrell de Barcelona, s’hi féu referència a les gestes de Guifré el Pilós lluitant contra els sarraïns, així com a la història de la formació i triomf del cristianisme, mentre que s’hi ignorà del tot el poder dels reis francs; d’altra banda, en senyal de l’afebliment del poder carolingi, Gausfred I d’Empúries i Rosselló (931-991) es proclamà comte per la Gràcia de Déu i va encunyar moneda pròpia prescindint-hi del nom del rei franc.

Aquesta tendència cap a un distanciament cada vegada més progressiu dels comtes sud-pirnencs respecte dels reis francs va interrompre’s a causa de les peticions d’ajuda enviades el 985 pel comte Borrell de Barcelona a la cort franca davant la imminència de l’atac de les tropes d’al-Mansur, l’home fort del govern del califa de Còrdova Hisam II (976-1009); tanmateix, aquesta demanda d’auxili als francs no va obtenir cap resposta fins a l’adveniment d’Hug Capet, el qual condicionà l’ajuda a una mostra de submissió; al final, el 988, com que, després del saqueig de Barcelona per al-Mansur el 985, el perill àrab ja havia passat, Borrell pogué permetre’s de no retre homenatge a Hug Capet. Després de l’any 985, al Cronicó Rivipullense I, una crònica històrica en forma d’annals començada a redactar al monestir de Cuixà el 965, hi desapareixen les referències als reis francs; en els cercles intel·lectuals, va elaborar-se la idea de veure la ràtzia d’al-Mansur contra Barcelona com l’inici d’una època de trencament total amb el regne franc; a partir d’aleshores, s’escriviren obres historiogràfiques on es legitimava la transmissió hereditària dels càrrecs comtals com una concessió feta pels reis francs a Guifré el Pilós en recompensa per la seva lluita contra els sarraïns. Tanmateix, a principis del segle xii, la situació va canviar radicalment per l’aparició dels almoràvits, tribu islàmica africana, creadora d’un imperi amb centre a Marràqueix, estès també per al-Andalus; després d’haver-se apoderat de la Bètica (1090), els almoràvits continuaren cap a Múrcia (1091), Dénia i Xàtiva (1092), Tortosa (1099) i València, que no pogueren prendre fins 1102. Els anys 1107 i 1108, els almoràvits, procedents de València, atacaren Gelida i destruïren Olèrdola, amenaçant Barcelona; per això, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona va oferir al rei dels francs de renovar-li el vassallatge a canvi d’ajuda militar. Malgrat tot, però, pel novembre de 1108, els almoràvits ja s’havien retirat sense atacar Barcelona; llavors, com que el rei dels francs no va respondre a la petició d’ajuda del comte de Barcelona, l’oferta de renovació de vassallatge llençada per Ramon Berenguer III no va tenir cap efecte.

1. Salrach, Josep Mª: El procés de feudalització (segles iii al xii). Barcelona, Edicions 62, 1988 (Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, 2). Pàgs 131-135

2. Ídem pàgs 135-138

3. Ídem Pàgs 153-154

4. Abadal, Ramon d’: El concepte polític i geogràfic de la locució Marca Hispànica dins d’Antologia d’estudis històrics (Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i coordinada per Josep Termes, Volum VIII) pàgs 47-54

5. Salrach, Josep Mª: El procés de feudalització (segles iii al xii). Barcelona, Edicions 62, 1988 (Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, 2). Pàgs 154-155

6. Ídem Pàgs 144-147

7. Abadal, Ramon d’: La família catalana dels comtes de Carcassona. Genealogia de Guifré el Pilós dins d’Els primers comtes catalans. Barcelona, Edicions Vicens Vives, 1958 (Biografies Catalanes, 1) pàgs 13-29

LES CROADES CONTRA ELS CÀTARS

1. EL CASAL DE BARCELONA A OCCITÀNIA DURANT EL SEGLE XII

Per tal de defensar-se dels projectes expansionistes del comte de Tolosa, titulat marquès de Provença, la comtessa Gerberga de Provença havia confiat en la protecció del seu marit Gilbert, vescomte de Millau, Gavaldà i Carladès. Per això, a la mort de Gilbert (1110), tenint com a hereves només dues filles petites —Dolça i Estevaneta—, Gerberga va pactar el matrimoni de Dolça amb Ramon Berenguer III de Barcelona. Dos dies abans del casament, celebrat el 3 de febrer de 1112, Gerberga donà a la seva filla tots els seus dominis, tant els propis com els del seu marit. Un any més tard, Dolça va cedir el seu patrimoni a Ramon Berenguer III, el qual, així, aconseguí el domini sobre tots els territoris dels seus sogres: Provença, Millau, Gavaldà i el Carladès. Per poder conservar el domini de Provença, els comtes de Barcelona —Ramon Berenguer III (1097-1131), Ramon Berenguer IV (1131-1162) i Alfons el Cast (1162-1196)—, enfrontats sempre a la casa comtal de Tolosa, hagueren d’intervenir, ja fos per via diplomàtica o militar, en el joc polític dels diferents poders senyorials i principescos occitans.

A finals del segle ix, a Occitània, l’ensorrada de l’imperi carolingi hi havia deixat el poder en mans de grans senyors: els ducs d’Aquitània, els comtes de Tolosa, els de Carcassona, els de Provença o els de Foix, que, durant el segle x, aconseguiren bastir principats territorials. A Carcassona, però, al segle xi, els vescomtes havien aconseguit independitzar-se completament del poder comtal; per això, quan, entre 1067 i 1070, després de llargues negociacions i abonant una considerable quantitat de diners, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I (1035-1076) adquirí el comtat, de fet, només n’havia obtingut l’alta sobirania, havent de reconèixer el domini efectiu de la ciutat de Carcassona als vescomtes, les ambicions dels quals es veieren afavorides per l’assassinat, el 1082, de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes, fill i successor de Ramon Berenguer I, fet que permeté al vescomte Bernat Ató de Besiers apoderar-se del comtat. Per altra banda, va haver-hi nissagues occitanes en situació de crisi, com ara la casa comtal de Provença, on, a principis del segle xii, les branques descendents del comte Guillem I (967-993) quedaren en mans de tres hereves que, per matrimoni, passaren els drets als comtes de Tolosa, a la família dels Forcalquier i al Casal de Barcelona, arribant així a la partició de Provença, acordada el 1125 entre els casals tolosà i barceloní. Tanmateix, va haver-hi certs llocs on, per un moment, el poder principesc va mantenir-se, com ara Aquitània en temps dels ducs Guillem IX (1087-1127) i Guillem X (1127-1137); ara bé, aquest darrer només deixà una hereva, la seva filla Elionor, casada amb Lluís VII de França; el 1152, després d’haver estat repudiada pel seu marit, Elionor contragué nou matrimoni amb Enric Plantagenet, duc de Normandia i rei d’Anglaterra, i així, Aquitània va quedar integrada dins dels dominis de la corona anglesa fins que, a la fi de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453), passà a poder francès.

Al comtat de Tolosa, que abarcava tot el Llenguadoc des de la Garona fins al Roine i des de Rodés fins a la costa mediterrània, Ramon IV (1088-1096), comte de Tolosa, duc de Narbona i marquès de Provença, va tenir una cort perfectament estructurada⁸ i, a les circumscripcions dels seus dominis, hi nomenava veguers i castellans, agents del poder monàrquic tolosà, mentre que, a la Gàl·lia del nord, l’autoritat del rei dels francs Felip I (1060-1108) no arribava gaire més enllà de les rodalies de París; per això, en la recerca d’un príncep capaç de dirigir la croada a Terra Santa, el papa Urbà II va adreçar-se no pas al rei dels francs, sinó al comte de Tolosa. Tanmateix, ací va començar la disgregació de l›estat tolosà; el 1096, Ramon IV marxà cap a Palestina havent jurat de no tornar mai més a Tolosa, el govern de la qual deixà al seu fill Bertran de Sant Geli. El 1105, després de la mort de Ramon IV a Síria, Bertran també partí cap a Terra Santa, quedant Tolosa sota el domini del seu germanastre, menor d›edat, Alfons Jordà (1105-1148); entre 1114 i 1123, aquest jove comte hagué de combatre els atacs contra Tolosa de Guillem IX d’Aquitània, en un nou intent d’apoderar-se del comtat tolosà, després dels duts a terme el 1098 i el 1100, en temps de Bertran de Sant Geli. A conseqüència de tot aquest període de crisi i de desgovern, Alfons Jordà no va ser mai capaç d’imposar-se als clans aristocràtics i reconstituir el poder que havia tingut Ramon IV; finalment, el 1147 marxà també cap a Terra Santa, on hi havia nascut —el seu nom li venia d›haver estat batejat amb aigua del riu Jordà—, i va morir-hi el 1148. Aquesta fallida del domini comtal tolosà, durant la primera meitat del segle xii, en el mateix moment que els comtes de Xampanya, els de Flandes, els d’Anjou, els de Barcelona i els reis de França van ser capaços d’estructurar poders monàrquics als seus dominis, va permetre al Llenguadoc l’aparició de nous clans aristocràtics amb els seus petits cercles de poder independents, com ara els Trencavel, vescomtes d’Albí i de Nimes, i, després també, de Carcassona, Besiers, Rasès i Agde; o els vescomtes de Narbona i els de Montpeller que, malgrat els intents d’Alfons Jordà, aconseguiren de sostreure’s al domini de Tolosa, com ho feren també d’altres famílies aristocràtiques de menys volada: els vescomtes de Millau, de Rodés, de Lautrec o de Menerva i els senyors d›Andusa. Aquests nobles de dominis no gaire amplis van aconseguir conservar la seva autonomia gràcies al conflicte que, durant el segle xii, enfrontà les cases comtals de Tolosa i de Barcelona pel domini de Provença. Per tot això, al Llenguadoc, els qui aconseguiren bastir-hi una unitat administrativa i política no foren els poders autòctons, sinó els invasors francesos del segle xiii, nous amos del país després de les croades contra els càtars⁹.

Alfons el Cast —comte de Barcelona i rei d’Aragó— arribà a consolidar un domini des de Niça fins a l’Atlàntic, amb possessions pròpies: Provença, Millau, Gavaldà i Roerga, amb el vassallatge sobre els marquesos de Busca, al Piemont, i els vescomtes de Montpeller, així com amb el reconeixement per part dels comtes de Rasès, els de Carlat, els de Foix, els de Bigorra i pels vescomtes de Nimes, els de Besiers, Carcassona i Bearn, de tenir els seus dominis en feu del rei d’Aragó-Catalunya. En el seu testament, donat a Perpinyà el desembre de 1194, Alfons el Cast disposà que, a la seva mort, esdevinguda l’abril de 1196, els regnes havien de repartir-se entre els seus dos fills: Pere el Catòlic, rei d’Aragó-Catalunya (1196-1213) i Alfons II, comte de Provença, Millau i Gavaldà (1196-1209). Amb aquesta disposició testamentària, ultra dotar d’un domini el seu fill petit, el rei sancionà la necessitat de Provença de disposar, per la seva llunyania, d’un governant propi.

2. EL CATARISME

A partir de finals del segle xii, la situació política d’Occitània va estar condicionada per la difusió del catarisme, una doctrina religiosa que l’Església Catòlica condemnava com a herètica. Al Llenguadoc, el catarisme va arrelar sobretot a les regions de Tolosa, Carcassona i Albí; a la ruralia, més que a les ciutats: el bisbe càtar de Tolosa, en realitat, residia a Lavaur, i el d’Albí a Lombers; també va haver-hi bisbat càtar a Carcassona. A Besiers, la presència càtara fou minoritària, i a Narbona i Montpeller, els mateixos escriptors catòlics reconeixen que no hi havia heretges. Des dels seus principals bastions —les àrees de Lombers i Lavaur, a la regió d’Albí, i el Lauragès, a prop de Carcassona— el catarisme s’expandí cap a la Garona mitjana i el Pirineu, fins arribar a Catalunya¹⁰, on Jordi Ventura¹¹ en trobà nuclis al Rosselló, a l’àrea nord-occidental des d’Urgell, on el vescomte Arnau de Castellbò fou càtar,