La bruixa de la sort :Un misteri paranormal de les bruixes de Westwick: Els misteris de les bruixes de Westwick, #2

By Colleen Cross

Màgia, màfia i una venjança a Las Vegas... què podria sortir malament?

 

Guanya, perd o empata...

 

La Cendrine West no té temps per descansar. Està a punt d'aconseguir una nova feina, i la tensió amb l'atractiu xèrif Tyler Gates no deixa de créixer. Tot canvia quan es segrestada per una bruixa malhumorada, la seva tieta Pearl, que s'ha entossudit en venjar la prematura mort de la seva amiga. Aniran a Las Vegas o moriran intentant-ho... per les raons equivocades.

 

En Rocco Racatelli és un home de negocis molt ben plantat de Las Vegas i el pròxim objectiu de la màfia. Va sortir perdent en un tracte que va fer amb la sort i ara vol revenja. Quan la tieta Pearl comença a estar ansiosa per ajudar, la missió Vegas Vendetta acaba convertint-se en una lluita territorial. A mesura que les bruixes s'endinsen en el sòrdid món subterrani de la ciutat del pecat, els cadàvers s'acumulen i els secrets queden al descobert.

La calor de Las Vegas no és l'única cosa que crema... En Rocco intenta guanyar-se el cor de la Cen, però ella només té ulls per a l'home que ha deixat enrere a Westwick Corners. Només ha de resoldre un assassinat, vèncer la màgia de la seva malhumorada tieta i derrotar la màfia de Las Vegas. Què podria sortir malament?

 

Quan el crim organitzat xoca amb la màgia desorganitzada pot ocórrer qualsevol cosa. Mentre augmenta el nombre de morts, el que està clar és que la Cen necessita alguna cosa més que un miracle al mig del desert per poder posar cada cosa al seu lloc.

 

«Una captivadora història sobrenatural. Si t'agrada el misteri, t'encantaran la Cendrine West i la seva excèntrica família de bruixes.»

 

Si t'agraden les històries de misteri amb una dosi d'humor i un toc sobrenatural, t'encantarà aquesta paranormal història de bruixes.

• Language: Català
• Publisher: Slice Publishing
• Release date: Dec 3, 2022
• ISBN: 9781989268117

Colleen Cross

Colleen Cross writes bestselling mysteries and thrillers and true crime Anatomy series about white collar crime. She is a CPA and fraud expert who loves to unravel money mysteries.   Subscribe to new release notifications at www.colleencross.com and never miss a new release!

Book preview

CAPÍTOL 1

Necessitava una feina, necessitava benzina i necessitava un descans.

Les probabilitats d’aconseguir qualsevol de les tres coses eren escasses. Tenia el depòsit de benzina buit i l’únic sortidor de la benzinera Gas N’ Go de Westwick Corners estava avariat. El sortidor antic no tenia ranura per a targetes, i no tenia intenció d’anar caminant fins al caixer amb els meus talons de vuit centímetres.

Feia tard a l’entrevista de treball en El murmuregi de Shady Creek. M’humiliava admetre que, al meu propi periòdic, el Westwick Corners Weekly, li quedaven dies per a fer fallida. L’últim que volia era treballar per a la competència, però necessitava els diners. Tenia un conflicte intern. No volia donar l’esquena a Westwick Corners, el poble quasi fantasma al qual intentava revitalitzar, però havia de guanyar-me la vida.

Totes les feines decents estaven a una hora de camí, a Shady Creek. Em vaig adonar massa tard que Westwick Corners era massa petit per a tot, fins i tot per al periòdic havia comprat a l’anterior propietari quan es va jubilar un any abans. Adquirir el Westwick Corners Weekly havia sigut un impuls. El meu pla de comprar-me la feina dels meus somnis va acabar en sac foradat.

La meva única esperança era poder mantenir-me treballant a temps parcial com a periodista a Shady Creek. Si més no podria sobreviure mentre intentava fer ressorgir el meu periòdic. Però fins i tot aquella opció corria perill si no aconseguia omplir el depòsit de benzina.

Vaig sacsar els braços frenèticament a través de les finestres de vidre reflectant, esperant que el dependent em veiés i fes funcionar de nou el sortidor.

Res.

Vaig maleir en veu baixa mentre mirava l’asfalt. Em vaig animar en veure un jove pigós de peu junt a una gegantesca caravana. El dependent de la benzinera aparentava entre quinze i vint anys. Portava una samarreta de Gas N’ Go que li quedava gran i uns pantalons curts amples. Mai l’havia vist pel poble, així que vaig suposar que seria un nouvingut. Encara que m’estranyava, ja que quasi mai teníem visitants, i menys encara nous habitants. Els xafardeigs solien precedir els nous residents per diversos dies.

Vaig saludar el noi amb la mà, però m’ignorà i seguí comprovant la pressió dels pneumàtics de la caravana. No em va sorprendre. Tots els qui es mudaven a Westwick Corners ho feien per fugir d’alguna cosa o d’algú. Un poble quasi fantasma no encapçalava la llista dels millors indrets per viure, però era un amagatall perfecte. Ningú vindria a buscar aquí.

Les meves esperances s’esvaïren quan s’obrí la porta de la caravana i sortí la tieta Pearl. Em saludà amb entusiasme i vingué pràcticament volant cap a mi. Poques dones de setanta anys podien moure’s a aquella velocitat, però la germana major de la meva mare tenia un avantatge secret. Com totes les dones de la família West, era una bruixa.

—He guanyat! He guanyat!

La meva tieta de quaranta quilos s’aturà en sec sobre un illot i trontollà fins a perdre l’equilibri i caure sobre mi.

—Compte!

La mànega se’m va escapar de les mans quan vaig saltar per esquivar-la i va rebotar al meu Honda brut i oxidat. De sobte, va decidir funcionar.

La benzina es derramà per l’asfalt com si fos una petrolera de Texas. Tenia un botó automàtic i s’havia quedat blocat en la posició d’encès. Si més no, havia tingut sort que s’activés en el moment exacte en què se’m caigué de la mà.

Més diners llençats a perdre.

Em vaig afanyar a agafar la mànega descontrolada per culpa de la pressió. L’única cosa que vaig poder agafar va ser la benzina. Em va tacar tot el vestit nou i l’americana que m’havia comprat especialment per a l’entrevista de treball.

Vaig fer una carassa quan la mànega m’esquitxà les cames recent depilades. Va començar a formar un toll sota els meus peus. Em vaig quedar en xoc, xopada, furiosa i sense paraules.

Tot aquell rebombori va atreure l’empleat que vingué corrent cap a nosaltres.

—Eh! Això ho heu de pagar!

L’aixeta es va sacsejar per la pressió del combustible i va girar violentament. Al final, vaig aconseguir agafar la mànega, però abans de poder encarar-la a una altra banda, em va tornar a xopar de cap a peus. L’única cosa que es va salvar van ser els meus ulls gràcies a les ulleres de sol.

La benzina va entrar per les meves fosses nassals i em va cobrir les ulleres. Vaig soltar la mànega quan les meves mans volaren involuntàriament cap a la meva cara per protegir-me. Em vaig netejar els cristalls de les ulleres amb el dit, però ho veia tot borrós, incloent-hi la tieta Pearl.

—No em facis mal! —cridà la tieta Pearl fent-se enrere i movent els braços en l’aire.

—Ràpid! Agafa la mànega! No veig res! —Vaig fracassar de nou al intentar agafar la mànega cegament. Finalment vaig poder tancar la mà al voltant del sortidor, però quan vaig intentar deixar la mànega al seu lloc, se’m va aixecar l’ungla—. Ai!

Vaig deixar caure de nou la mànega i em va esquitxar els turmells en escampar-se per l’asfalt. La vaig buscar a les palpentes, però no vaig poder agafar-la prou fort com per subjectar-la. Tenia els dits engarrotats després de tants intents frustrats.

Vaig moure els braços intentant agafar el mànec amb la meva visió limitada. Això em va fer perdre l’equilibri, vaig ensopegar i vaig caure de l’illot.

Després del que em va semblar una eternitat, el sortidor s’aturà. Em vaig treure les ulleres i em vaig netejar la benzina del front amb el dors de la mà.

El depenent estava plantat junt al sortidor, amb la mànega a una mà i l’interruptor a l’altra.

—No toquis res, jo te la poso.

Li vaig donar les gràcies amb un murmuregi mentre em posava dempeus, totalment xopada. Un calfred em recorregué el cos sencer, malgrat la calor estiuenca.

—És molta benzina. Has llençat a perdre gairebé vint litres.

La tieta Pearl va espetegar els dits.

—Com si res.

La tieta Pearl era aficionada a la pirotècnia, així que per a ella malgastar benzina era com un joc.

—Podries haver-me ajudat.

Vaig negar lentament amb el cap mentre observava el meu vestit fet malbé. No hi havia paraules per descriure la desesperació que sentia en aquell moment. Tot el que feia semblava apropar-me un pas més a la ruïna.

—Has d’aprendre a ser autosuficient, Cen. Tens tot el que cal, només has d’utilitzar-ho. D’un mode o altre, acabaràs reconciliant-te amb els teus poders. —Em va fer una palmellada a l’esquena—. Tens elecció.

—No penso fer trampa. —Em vaig girar cap al depenent, però s’havia allunyat de la caravana i estava fora del camp auditiu—. No vull avantatges injustos, això és tot.

—Usar la màgia no és fer trampa si ets bruixa. Deixa de fingir que ets algú que no ets.

Ja estava de mal humor, l’última cosa que necessitava era mantenir una discussió amb la meva estrafolària tieta.

—Només vull jugar en les mateixes condicions que la resta.

—No ets com els altres, serà millor que t’acostumis —bufà la tieta Pearl—. Per què perdre el temps treballant? Qualsevol altra persona amb els teus poders en faria un bon ús. En lloc d’això, tu els ignores i els malgastes.

—Vull guanyar-me la vida de forma honrada. —Les paraules em sortiren soles abans que pogués pensar-ho dues vegades.

—És que ser bruixa no és honrat? —La ira de la tieta Pearl es va deixar entreveure en el to de la seva veu.

Estava molesta perquè no hagués continuat amb les classes de màgia a l’Escola d’Encanteri Pearl. Volia fer-ho, però sempre hi havia alguna cosa que s’interposava al meu camí. I no em sentia bé utilitzant uns poders màgics que no té la gent normal. No havia fet res per guanyar-me’ls. Només vaig tenir la sort de néixer en la família de bruixes West.

—Faig tard a l’entrevista. No pots revertir tot açò i posar-li benzina al cotxe?

La tieta Pearl era una bruixa molt poderosa, no li suposaria cap esforç.

—Puc. Però... per què hauria de fer-ho?

—Tieta Pearl, si us plau. T’ho compensaré.

Necessitava la feina urgentment.

Va assentir amb el cap.

—Els joves d’avui creieu que teniu dret a tot. Mai res que pagui la pena serà fàcil, Cen.

—Però és molt fàcil per a tu —vaig protestar.

—Podria ser-ho per a tu també. La pràctica fa mestres, Cendrine. L’únic que has de fer és aplicar-te més. Per què és tan difícil?

L’empleat de la benzinera acabà d’omplir-me el depòsit i estirà el braç indicant que havia de pagar. Vaig mirar el comptador, vaig ficar la part superior del cos per la finestreta del passatger i vaig treure la cartera de la bossa que tenia sobre el seient. Li vaig entregar els diners, enfada perquè la majoria de la benzina que acabava de pagar hagués acabat en un toll a terra. De fet, era molt poca la benzina que realment havia entrat al cotxe.

—Cen, aquest és en Wilt Chamberlain.

Vaig assentir mirant el noi pàl·lid, esquàlid i pigós que no s’assemblava gens a l’antic jugador de bàsquet. Era major del que m’havia semblat en primer moment, tindria vint-i-pocs. La seva pell era tan blanca que quasi semblava adquirir un to blavós, excepte per la marca de naixement en forma de diamant que tenia al front. Era del color de l’òxid i la tenia al bell mig del front, com si fos una diana.

—La pròxima vegada, demana ajuda. —En Wilt va tornar a deixar la màniga al sortidor—. Ara hauré de tancar el sortidor i netejar tot aquest desastre.

—No tenim temps per netejar —digué la tieta Pearl assenyalant la caravana—. Hem de posar-nos en marxa.

—Com? —vaig arrufar el front preguntant-me què estaria tramant la meva tieta.

La tieta Pearl em va fer un gest amb la mà.

—Oblida l’entrevista, Cen. Tinc una feina per a tu.

Vaig negar amb el cap.

—No penso treballar en l’Escola d’Encanteri Pearl.

Va somriure àmpliament.

—No és el que tenia en ment. Tinc una missió per a tu. És d’incògnit.

Vaig tornar a negar.

—No m’interessa.

Vam veure en Wilt entrar de nou a la benzinera. Va treure un clauer enorme i va tancar la porta.

—Eh! No m’has donat el canvi! —Vaig mirar el marcador. Segons el que mostrava, el meu consum total ascendia a menys de deu dòlars, incloent-hi la benzina derramada. La poca que hagués entrat al depòsit no era suficient ni per a sortir del poble, molt menys per arribar a Shady Creek.

—Wilt!

Em va ignorar a propòsit.

Vaig treure la mànega i la vaig agafar com si fos una arma.

No va picar.

—Ho sento, em tancat.

Vaig ficar l’aixeta al depòsit del cotxe. Vaig encendre el sortidor, aquesta vegada amb l’interruptor al seu lloc. No va servir de res. O bé en Wilt havia tancat el sortidor, o de veritat s’havia acabat la benzina.

Vaig maleir en veu baixa i em vaig girar cap a la meva tieta que somreia amb superioritat.

—Per què no m’ajudes? —Em vaig adonar que tenia un galleda vermella a la mà.

—Oblida’t de la benzina. He guanyat la loteria, Cen. Soc rica. Em puc permetre qualsevol cosa. Incloent-hi benzina il·limitada. —Va balancejar la galleda de davant cap a enrere en l’aire.

Vaig assentir cap a la caravana.

—En necessitarem per a aquest trasto. D’on l’has treta?

La tieta Pearl semblava abromada. Vaig suposar que seria una reacció normal en algú que acaba de guanyar la loteria, però jo no la creia. A la meva tieta li agradava cridar l’atenció, així que vaig assumir que la història de la loteria era una gran mentida que es recolzava en la màgia aconseguint coses com una caravana lluent i benzina.

La benzina.

La galleda de vint litres emetia un barboteig quan la movia, cosa que significava que estava plena de benzina. Vint-i-tres litres em portarien a Shady Creek a la meva entrevista de treball. Problema resolt.

—Tieta Pearl! Això és una galleda de gasolina? Necessito un favor.

—Ets bruixa, Cendrine. Fes-te la teva pròpia benzina.

—Ara no, tieta Pearl.

El que tenia amb la tieta Pearl era la definició pròpia de la relació complicada. Li molestava infinitament que em negués a anar a classes de bruixeria.

—Ah, ho havia oblidat. No saps.

La tieta Pearl va fingir unes llàgrimes.

Volia mostrar-li que s’equivocava, però no era prou bona. L’únic que podia demostrar era que tenia un negoci fracassat, monedes soltes i molt mala sort. Sempre que intentava alguna cosa em sortia el tret per la culata. La meva vida era fastigosa, i no sabia què fer per posar-hi remei.

CAPÍTOL 2

Vaig mirar la tieta Pearl. Només perquè els poders sobrenaturals de la família West no fossin un gran secret a Westwick Corners no significava que haguéssim d’anar fent-ne gala. Durant generacions havíem actuat sota la política «no preguntis, no diguis». Com que en Wilt era nou al poble, probablement no estigués al corrent de la nostra bruixeria. Fins que arribà la tieta Pearl, naturalment.

—Deixa de preocupar-te per ximpleries i puja. Jo et portaré a l’entrevista.

La tieta Pearl em dedicà un somrís dolç i malaltís que jo sabia que era fals.

En Wilt arrufà el front, visiblement decebut per la idea que pogués anar-me’n amb ells.

Em feia por preguntar, però ho vaig fer de tota manera.

—Per què necessites una caravana?

També volia preguntar-li perquè volia que en Wilt l’acompanyés, però em semblà una mica violent fer-ho amb ell davant.

La tieta Pearl rodà els ulls.

—No la necessito, Cen. La vull. És el meu propi hotel sobre rodes. L’anomeno Pearl’s Palace.

Evidentment, l’havia feta aparèixer amb els seus poders, però no podia treure-li-ho en cara amb el depenent de la benzinera al costat. El fet que la família West fos una família de bruixes no era alt secret a Westwick Corners.

Em preguntava quant hauria vist ja aquell noi, ja que la tieta Pearl sempre estava usant la màgia. La nova caravana de més de deu metres no encaixava amb el nostre estil de vida, i probablement costés més del que jo podia guanyar en dos anys. Això si era real, encara que, era evident que no ho era. Al igual que la carrossa de la Ventafocs, s’esvairia al cap d’una estona. I, si hi viatjaves com a passatger, era una espècie de bomba de rellotgeria.

—Jo et porto. Shady Creek està de camí a Las Vegas. Em va bé.

Encara que la meva consciència em dictés el contrari, vaig acceptar.

La tieta Pearl obrí la porta de la caravana i m’empenyé endins.

—Puja. He de recollir una altra persona i després et deixaré a Shady Creek.

No podia imaginar qui voldria anar de vacances a Las Vegas amb la tieta Pearl. Els pocs amics que tenia vivien tots lluny. Vaig pensar que no era cosa meva. A vegades era millor no saber.

Vaig seure al racó de la cuina i vaig obrir el vestit perquè s’eixugués més ràpid. Em va semblar estrany que la meva tieta deixés de recriminar-me per no usar els poders i em portés a l’entrevista. Criticava la meva manca de pràctica, però així i tot s’havia ofert a portar-me.

La tieta Pearl va seure al seient del copilot i va mirar enrere. Assenyalà el seient del conductor, ocupat pel depenent escanyolit de la benzinera.

—He contractat a en Wilt de xofer.

Havia oblidat que la tieta Pearl no conduïa.

—I el teu amic?

Li va treure importància amb un gest de mà.

—És un camí llarg. A més a més, soc rica. Ara em puc permetre un xofer.

Així i tot, continuava semblant-me estrany que en Wilt vingués. Però era millor no donar-li massa importància a tot allò relacionat amb la tieta Pearl, perquè s’enfadava de seguida.

Vaig tornar a centrar els meus pensaments en l’entrevista. Necessitaria algun mode per tornar de Shady Creek, però ja ho pensaria més tard.

No hi ha res pitjor que una bruixa amb mala sort. Excepte potser una bruixa amb massa sort. Si s’uneixen totes dues podria passar qualsevol cosa.

CAPÍTOL 3

—C orda’t el cinturó. —Ella també se’l nugà i cridà—: Rumb a Las Vegas, nena!

El vehicle trontollà i accelerà per sortir de la benzinera.

—Eh! Jo no he dit que...