A quin pis va?

By Esther González Bayo

És una història que explica la vida dels veïns d'una escala en un moment de crisi personal de cadascú i cadascuna. Els eixos vertebradors de la novel·la són el personatge de la Cuquita, la portera, i un ascensor avariat. Ella coneix bé la història de l'edifici i dels seus habitants. La crisi constitueix en tots ells i elles un moment de canvi, un dolor emocional intens que deriva en una transformació vital.

Els temes tractats són les dificultats econòmiques, la sexualitat, els maltractaments, la maternitat i les inseguretats. La complexitat psicològica ens dificulta la presa de decisions a causa dels patrons de conducta adquirits, però el nostre destí està a les nostres mans.

• Language: Català
• Publisher: OmniaBooks
• Release date: Sep 16, 2019
• ISBN: 9788412077810

Esther González Bayo

Esther González Bayo nació en Badalona el año 1967 pero vive en Cerdanyola (Barcelona) desde pequeña. Trabaja como maestra, es activista política, participa en asociaciones sociales y colabora en prensa local. Encabeza una familia con dos hijas. Cree firmemente en la formación como medio de superación social y personal. De carácter inconformista, ha encontrado en la escritura creativa un medio de expresión y reivindicación. Su vocación la ha llevado a escribir relatos cortos, artículos y a disfrutar de la poesía como escritora y recitadora. Manual para madres solas (Manual per a mares soles) es su primer libro. Está pensado desde una vertiente de la propia experiencia y de otras madres, y extrapolado a la realidad social de las nuevas formas de escoger la maternidad y la paternidad en el siglo XXI, de los nuevos tipos de familia dentro de la diversidad existente. Es un mensaje de fuerza y coraje, un punto de vista positivo aunque realista de la cotidianidad de los hogares monoparentales. A quin pis va? es su segundo libro. Narra la vida de los vecinos de una escalera en un momento de crisis personal de cada uno. Los ejes vertebradores de la novela son el personaje de Cuquita, la portera, y un ascensor averiado. Ella conoce bien la historia del edificio y de sus habitantes. La crisis constituye en todos ellos y ellas un momento de cambio, un dolor emocional intenso que deriva en una transformación vital. Los temas que se tratan son las dificultades económicas, la sexualidad, los maltratos, la maternidad y las inseguridades. La complejidad psicológica dificulta la toma de decisiones a causa de los patrones de conducta adquiridos, pero nuestro destino está en nuestras manos.

Book preview

Capítol 1: Cecília - Segon Segona

La Cuquita caminava atrafegada pel carrer Major. Va entrar a la farmàcia plena de gent que feia cua per comprar antitèrmics i antigripals. Tot i que no quedava gaire per la primavera, els últims freds havien causat estralls. Quan finalment la Cuquita va arribar al mostrador, es va dirigir al farmacèutic amb mostres d’impaciència.

–Necessito les gotes per la vista de la meva àvia perquè té conjuntivitis.

–La recepta, si us plau –li va contestar el farmacèutic.

–No la tinc, però si sempre me les donen sense recepta. Ja em coneixen aquí!

–Senyora, a la farmàcia no podem dispensar medicaments sense recepta. Està estrictament prohibit. És l’última llei. A més, qui li ha diagnosticat una conjuntivitis? Quins símptomes té?

–Escolti, jo conec els efectes de la malaltia de la meva àvia, fa dinou anys que me n’encarrego d’ella, des que va morir la meva mare, i sé perfectament que quan se li posen els ulls tan vermells i comença a plorar mentre mira la tele, l’única cosa que li calma la coïssor són aquestes gotes que li va receptar la doctora l’any passat. Miri, si jo encara en tinc mig potet, però és que estan caducades...

–Senyora –la va interrompre el farmacèutic– hi ha molta gent esperant i ja li he dit que no la puc atendre. Qui és ara? –va dir apartant la mirada d’ella.

La Cuquita va callar i es va arraconar a un costat del taulell consternada, envoltada de gent, els ulls embotornats i el cor ple de pena. Va tornar a casa seva pensant en la pobra àvia.

Eren gairebé les vuit del vespre i a la tele feien el Corpresa, corpresa. Avui L’àvia no el podria veure, no ploraria amb les famílies retrobades, no gaudiria de la tendresa humana, d’una presentadora que semblava que li parlés directament a ella. No es queixaria, no diria res per no fer-la patir.

S’enfonsaria, tan menuda com era, a la butaca . Es conformaria amb escoltar el programa. En aquell moment, a la Cuquita li feia una immensa llàstima la seva pobra àvia.

Arribant a la seva escala va ensopegar amb la Cecília, la psiquiatra que treballava al Centre de dia del barri. Mai no havia tingut gaire relació amb ella. Li semblava una mica prepotent... una setciències! Era alta i bruna, jove i amb aires d’autosuficiència. Mai no anava a les reunions de veïns. Què s’hauria cregut? Semblava voler deixar ben clar que ella estava allà de pas. És que estava estalviant per comprar un pis que ja tenia aparaulat a un altre districte de la ciutat. Això, i que tenia el somriure segrestat, feia que no sentís gaire afecte envers ella.

Aquell vespre però, la necessitava, li havia de demanar un favor. Si li pogués receptar les gotes de l’àvia, encara seria a temps d’atansar-se fins la farmàcia abans que tanquessin. Per tal que la noia no sospités de la seva amabilitat i li hagués de donar una mica de conversa abans de demanar-li el favor, podria agafar un taxi a la farmàcia de guàrdia. Així l’àvia podria veure el Corpresa, corpresa i plorar de gust! Tot es podia solucionar encara!

La Cuquita va esperar l’hora què acostuma a arribar la psiquiatra i va fer veure que sortia de la porteria de casualitat.

–Bona nit, Cecília –li va dir amablement.

–Bona nit senyora Cuquita –li va contestar sense ni mirar-la.

–Per favor, noia!, no em diguis senyora, que fa més gran i de poca confiança.

La Cecília la va mirar sense saber molt bé el motiu d’aquelles ganes de xerrameca de la portera.

–Mira noia, voldria parlar amb tu...veuràs, en realitat voldria fer-te una consulta.

–Precisament avui estic molt cansada i, a més, espero una trucada important...

–No, no, si serà només un momentet.

I mentre deia això, la Cuquita ja havia entrat a l’ascensor amb la psiquiatra i, sense deixar de xerrar, va baixar a la seva planta agafant-la del bracet. La Cecília va obrir la porta de casa seva amb cara de pocs amics i la va fer passar per compromís. Quan van entrar al menjador, va deixar anar la bossa a terra, es va dirigir directament al telèfon que pampalluguejava i va prémer un dels botons de l’aparell. La Cecília sentia com el contestador li parlava amb la veu del seu xicot, una veu llunyana, a l’altre extrem del fil telefònic, ves a saber on!

–Ceci, amor, no podré recollir-te aquesta nit com et vaig prometre. He de sortir de viatge, ja saps que tinc alguns problemes a l’empresa. Et faré arribar notícies meves, no puc viure sense tu. Fins aviat amor. Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii... La Cecília va esclatar a bramar "Cabró, fill de puta, mal parit!" no parava de repetir una i altra vegada. La Cuquita no s’ho podia creure!. Aquella noia tan educada, tan fineta i altiva, amb estudis... Tota una psiquiatra amb consulta, tan professional que semblava!... cridant! plorant! insultant d’aquesta manera! En aquell moment li feia pena. Pensava que s’assemblava a ella mateixa quan escridassava al seu marit. La Cecília plorava desconsoladament estirada damunt del sofà, tan llarga com era. Tanta pena li feia a la portera que s’hi va apropar, es va ajupir al seu costat i li va acaronar el cabell maternalment. La Cecília se li va abraçar amb un plor més relaxat, però continu.

–Què et passa noia? És un home? Què és el teu promès? Jo no en sabia res? Heu renyit? –va preguntar la Cuquita.

La Cecília se la va mirar amb cara desolada i li va dir que sí xiuxiuejant.

–Mira filla, cap home no es mereix que ploris per ell, una noia com tu, maca, independent, amb ofici... tu vals molt i aquest home no et mereix –va acabar sentenciant.

–Ai! Tu creus això de veritat Cuquita? –li va preguntar la noia llagrimejant.

–I tant, noia, si jo tingués la teva edat i la teva posició...

–Però es que jo l’estimo tant... Ens anàvem a casar i de sobte tot ha canviat, ell ha canviat. Si pogués saber on és, què li passa, potser podria ajudar–lo, però no en sé res, absolutament res! –va dir a la Cuquita alçant la veu i clavant-li els ulls a les pupil·les.

–Com podria saber on és? Què fa?... I si ha conegut una altra dona? El Tomàs sempre necessita una dona al seu costat, necessita que l’admirin, i jo no sóc d’aquesta mena, ho sé. Té problemes a la feina, han despatxat companys seus de gerència i ara creu que li tocarà a ell, per això ha emprés un negoci a Sudamèrica, però ni tan sols sé a quin país. Només sé que té una sòcia i que viatja molt amb ella.

–Ai, els homes! Tots són iguals! Es perden per unes faldilles –va dir la Cuquita gairebé inconscientment.

Les paraules de la dona va provocar un altre esclat de plors en la Cecília i la Cuquita es va penedir immediatament.

–Jo he lluitat molt per tenir el que tinc a la vida, Cuquita. Sempre he estudiat amb beques, els meus pares no valoraven que jo estudiés, volien que em busqués una feina, com el meu germà. I saps què? Ara ell està a l’atur i jo no. Jo tinc una professió, em guanyo bé la vida i sóc feliç. O millor dit, era feliç. No puc renunciar a la meva vida, però me l’estimo tant...

La Cecília sanglotava i s’eixugava les llàgrimes que li queien per les galtes.

–I mira’m! Aquí estic, plorant com una Magdalena per ell, com una desgraciada. Jo, que he estudiat per aconsellar als meus pacients... i ara em trobo tan perduda...–va acabar dient en to derrotista.

La Cuquita va dubtar abans de contestar. Aquesta noia tenia estudis, no sabia què en pensaria. Finalment, va dir amb veu i actitud decidida "Agafa la bossa i cinquanta euros que anem a visitar a una amiga meva."

–Una amiga? –va interrogar la Cecília.

–Sí, una amiga que llegeix el Tarot! –va contestar ràpid i molt seriosa.

Avançaven pel carrer l’una al costat de l’altra, esquivant vianants, motos i cotxes, creuant carrers amb el semàfor vermell. Van arribar a una casa de planta baixa amb la façana pintada de groc i verd. La Cecília no veia res. Era com si anés caminant en un somni per un llarg túnel d’autopista. En uns segons es trobava en una sala d’espera petita amb cadires d’escai. El cor li bategava ràpid. No sabia perquè havia fet cas de la veïna, si gairebé no la coneixia, però la veritat era que es sentia acompanyada en la seva dissort... Una força irracional l’havia arrossegat fins allà. Amb la Cuquita al seu costat es sentia més segura.

La Cuquita va entrar i li va dir que la seva amiga havia accedit a visitar-la com a favor personal. La Cecília estava en tensió. La va conduir per un passadís llarg i van entrar a una cambra que disposava d’una cortina negra. L’habitació lluïa en la penombra dels ciris. Una cadira enfront de la bruixa. Un gest la convidava a seure. La vident la va rebre asseguda a l’altre extrem de la taula rodona. Portava els cabells