Leandre, el nen horribe

By Anna Manso Munné

Unes quantes peripècies d'un nen que per a segons quins ulls és horrible, explicades amb una gran humanitat i humor.

De debò és lleig o és horrible el Leandre? Potser sí, potser no. El que és segur és que s'enamora d'una nena de la classe i es fan molt amics. I plegats s'ho passen bomba fent de perruquers, investigant qui pispa el diari de la mare i fent de models fotogràfics...

• Language: Català
• Publisher: Editorial Cruïlla
• Release date: Oct 31, 2019
• ISBN: 9788466144698

Book preview

A totes les nenes i els nens que es miren al mirall i no s’agraden. Perquè s’adonin que no tots els miralls diuen la veritat.

Als meus lectors personals: la Júlia, el Ricard i el Quim.

• 1

L’ENAMORAMENT

EL LEANDRE era un nen horrible. Tenia el nas arrugat com una cagarada de gos i la boca grossa com el cul d’un hipopòtam amb sobrepès. Les dents li havien crescut en tantes direccions diferents que semblaven una pluja de meteorits. Els cabells eren de color de patata podrida. Els ulls miraven l’un al sud, i l’altre a l’est. Les orelles les tenia sortides i rodones, com dues antenes parabòliques. I les cames eren igual de primes i esca-nyolides que dos espaguetis escanyolits.

El Leandre era un bromista i li agradava espantar la gent apareixent als llocs més insospitats. De cop i volta, de darrere una cantonada, apareixia el Leandre cridant: «Uuuh! Sóc el Leandre! Sóc horrible!» La gent udolava d’espant i el Leandre es trencava de riure veient com arrencaven a córrer.

Perquè el Leandre estava convençut que era una gran sort haver nascut amb el seu aspecte.

–Quan sigui gran em faré actor de cine i seré famós –deia un dia.

–Quan sigui gran seré l’amo d’uns grans magatzems. Em posaré a la porta per donar la benvinguda i tothom vindrà només per veure’m –afirmava l’endemà.

El Leandre un dia es va enamorar de la nena nova de la classe. Ja no espantava la gent. Ja no parlava. Només mirava la nena nova i escrivia mil vegades el seu nom: Cordèlia. El Leandre no s’havia enamorat mai. Pensava que les nenes eren perfectes per jugar a ping-pong, per canviar cromos de la col·lecció de formigues carnívores o per explicar-se el final de les pel·lícules de terror. És a dir, amb les nenes podia fer mil coses... però enamorar-se? De cap manera! L’amor, pensava el Leandre, era una ximpleria d’adolescents granelluts. I tan fermament ho pensava que ara no sabia què havia de fer amb el seu amor per la Cordèlia.

El Leandre, després de tot un dia sencer amb la mirada clavada en la Cordèlia, va arribar a casa amb torticoli. La Cordèlia tenia la taula una fila rere la seva i dues taules més a la dreta i el Leandre havia de girar el coll per mirar-la.

A casa hi havia la mare fent els mots encreuats del diari. El Leandre se la va mirar. La mare i el pare, feia un munt d’anys, s’havien enamorat. Com s’ho devia haver fet la mare per dir al pare que l’estimava?

–Molt fàcil! –va respondre la mare amb un somriure enganxat sota el nas–. Li vaig enviar un ram de flors a l’oficina. Els seus companys de feina em van explicar que es va posar vermell com el cul d’un mandril! Però se’n va assabentar. Segur.

El Leandre va pensar que era una idea molt bona i es va passar la tarda provant de fer un ram per a la Cordèlia. El problema més gran eren les flors. Vivia en un pis sense terrassa i a casa les úniques plantes que hi havia eren unes flors de plàstic al lavabo. Va anar al parc del bar-ri, però el vigilant no li treia els ulls de sobre i, a més, les plantes eren totes plenes de polsim de contaminació. Després va buscar per la placeta dels gronxadors, però allà només hi havia arbres mal cuidats i papers per terra. Així que va tornar a casa desanimat i amb una gana de mil dimonis de tant caminar. I en obrir la nevera va trobar la solució:

–Enciam! Tomàquets! Pastanagues! Julivert! Ja tinc les flors! –va exclamar el Leandre. I tot seguit va fer un ram amb les herbes del caldo i les verdures del sopar.

L’endemà va deixar el ram dins la motxilla de la Cordèlia sense que ningú se n’adonés. Tocava ciències i la mestra els va proposar un experiment. Per fer-lo va demanar una motxilla buida.

–La meva! La meva! –va saltar la Cordèlia–. No hi duc res! M’he deixat els llibres i els deures a casa!

Uns quants alumnes es van col·locar al pati, sota la finestra de la classe, que estava al cinquè pis. I uns quants alumnes van treure el cap per la finestra. Els alumnes que eren a la classe deien «Ja!» i tiraven la motxilla daltabaix. I els alumnes del pati havien de cronometrar quan trigava a xocar contra terra.

Llavors la mestra hi va voler ficar un parell de llibres per demostrar que la velocitat de la mot-xilla augmentava amb el pes. Quan la Cordèlia va obrir la motxilla va cridar:

–Ecs! Qui ha deixat aquest puré de verdures dins la meva motxilla!? –I va tirar el ram a terra amb tanta força que el va convertir en sopa jardinera.

Tothom es va posar a riure menys el Leandre. Però no va dir res. No volia explicar davant de