Prometeu i el portador de la flama

By Marcel Pujol Borràs

Una novel·la de ciència ficció amb tints de mitologia grega que ens trasllada a un futur distòpic i aterridor. Fa anys el món es va dividir en dues faccions i a l'Inframón acaben els esclaus, empresonats en una rutina de fàbriques i producció. En MLM-1983 és productor i treballa al Sector Kallipolis de l'Inframón. Però la seva vida es veu alterada quan, en intentar parlar amb una procreadora, descobrirà que no està sol. Que hi ha altres com ell, rebels d'aquest sistema injust. La distopia i la mitologia grega s'uneixen en una trama futurista i trepidant.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Feb 2, 2022
• ISBN: 9788726983449

Book preview

Prometeu i el portador de la flama

Copyright © 2017, 2021 Marcel Pujol Borràs and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726983449

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixença.

Ítaca, K.P. Kavafakis

Fins que no tinguin consciència de la seva força, no es rebel·laran, i fins després d’haver-se rebel·lat, no seran conscients. Aquest és el problema.

1984, George Orwell

Inframon

Inframon. Tàrtar. Sota terra. Infern

És el productor MLM-1983. Estem a l’any 2030 Post Solar, en el Sector Kallipolis de l’Inframon, també conegut com a Tàrtar.

Són les 5:00:00. Vibra i sona l’alarma del seu bio-rellotge. Com cada dia. No ho recorda —no se li permet recordar—, però ja fa 3.875 dies que la seva rutina diària és la mateixa. S’inicia amb un to alt. Estrident. Mantingut. Uniforme. Ell s’activa, i ells ho detecten. Ja sigui per una aclucada d’ulls, o per la variació de la seva freqüència respiratòria. L’ambient del seu cubicle passa de la negror més absoluta, a la recreació de l’Era Solar. Quan ja està dempeus, el matalàs de terra, on ha dormit, s’integra al sòl del cubicle, i d’una de les blanques i llises parets, en sorgeix una mànega. La mànega el ruixa durant cinquanta-tres segons amb un líquid altament desinfectant, mentre una màquina li rasura el cap deixant-lo calb. Ell no es mou. La mànega desapareix, donant pas a un ganxo robòtic d’on penja la seva granota de treball, de color groc fluorescent, les robustes botes de seguretat, i el casc multiesfèric. Quan ja està equipat, s’obre la porta del cubicle. A l’instant, el casc multiesfèric activa el visor lumínic i el generador d’oxigen. L’ambient és brut. L’aire dens. Textures metàl·liques. Olor a terra molla. Olor a ferro oxidat.

Són les 05:07:00. El bio-rellotge li indica que en set minuts i divuit segons ha d’ésser al vagó 52 del transportador Sector 8 Kallipolis. Se situa a la seva línia de pas, la dels productors, i s’endinsa en la munió groguenca, que fluctua en un túnel subterrani, de revestiment metàl·lic, de dues passes i mitja de diàmetre. Tots ells caminen silenciosos, capcots, al compàs del bio-rellotge, complint al mil·límetre l’establert pels planificadors.

A les 05:14:18, l’hora pautada, posa peu al transportador. El seu vagó és multicategòric, concentrant productors, recol·lectors i procreadors. Tots ells amuntegats, subjectant les anelles individuals que pengen del sostre. La confusió de colors és total, però la interacció entre categories, nul·la. No es volen comunicar. No en tenen cap necessitat. Comunicar-se no forma part del seu Pla. Encara que si ho volguessin, tampoc podrien. Fa segles que l’Olimp va imposar la divergència lingüística per categories. En el perfeccionament del sistema, va esdevenir un element clau a l’hora de garantir el compliment del pla i d’esvair bosses d’ineficiència.

Tot i que el seu bio-rellotge no li ho indica, fixa la seva mirada en una procreadora que té a no més de deu passes. És alta, força més que les de la seva categoria. Cabells llargs i ondulats, rojos com el foc, com el magma del Tàrtar, que contrasten amb el verd llima de la seva granota de treball. Ulls felins, verd intens, penetrants, que ni el seu visor pot amagar.

Els seus plans convergeixen quatre minuts i tres segons en el mateix transportador. El productor MLM-1983 és conscient que la mínima desviació del pla cridaria l’atenció dels correctors. En el pitjor dels casos, li suposaria l’execució immediata. També la de la procreadora. És per això que té perfectament calculats aquests quatre minuts i tres segons. Un espai de temps en què sent quelcom en el seu interior. Una veu que es va fent gran amb el pas del temps, que li demana no tornar a mirar mai més el bio-rellotge. No ho sap, però ella sent el mateix cada cop que el veu. Una escalfor creixent, un pessigolleig a l’estómac.

Emocions soterrades en les parts més profundes dels seus interiors que lluiten per trencar la closca.

Són les 05:17:00 i el bio-rellotge del productor MLM-1983 vibra, indicant-li que en tres minuts ha de baixar del transportador, i dirigir-se al punt d’extracció, per iniciar la jornada de treball. Però avui no ho farà. És incapaç de racionalitzar el seu anhel de rebel·lió. El seu anhel de can-vi. D’emancipació. Però té claríssim que vol estar al costat d’aquella procreadora. Sense deixar de mirar-la, s’hi apropa amb decisió. Un gest inaudit, que passa totalment desapercebut per la resta de subjectes, que romanen impassibles, drets en perfecta simbiosi amb les anelles metàl·liques del vagó, alineats al seu pla. Però no per ella, a qui el cor se li accelera a cada passa d’aquell desconegut productor.

Cara a cara, es miren intensament, construint a cada segon una comunicació abstracta que fins avui no havien conegut, la de les emocions. Ell li pren la mà, i ella li estreny amb força.

No s’han deixat de mirar un sol instant. És, sens dubte, el contacte més llarg que han tingut mai amb un subjecte.

A l’hora assenyalada, el bio-rellotge del productor MLM-1983 vibra, i les portes del vagó s’obren, fent-lo tornar a la realitat del pla. Per primer cop en la seva existència, sent que té la capacitat d’escollir. Una elecció simple, binària. 0 o 1. Seguir la indicació del bio-rellotge. No seguir-la. Decideix que no en té prou amb aquests quatre minuts i tres segons. En vol més. Decideix que vol estar amb ella, que no li vol deixar anar la mà. En vol més. Decideix que no en té prou amb l’ara. En vol més. Decideix que vol decidir.

En el moment en què la porta es tanca, l’elecció del productor MLM-1983 es materialitza. Quan el transportador segueix la marxa, es converteix en subjecte prescindible. El circuit de detecció d’infraccions és immediat i simple: quan un subjecte abandona el seu radi d’actuació —determinat per les accions planificades—, el localitzador integrat en el bio-rellotge emet una senyal a la central, qui a la vegada envia un esquadró de correctors a la zona de conflicte. La missió dels correctors és executar el subjecte prescindible immediatament, sense parpellejar. Mort.

La granota de treball del productor MLM-1983 canvia de color, de groc a vermell, per facilitar la tasca dels correctors. Ella entén el que això significa, li van ensenyar de ben petita a l’escola de procreadores. Mort. Tot i així, decideix que no li deixarà anar la mà. Vol seguir al seu costat. En uns segons, la seva granota verda canvia també al vermell, a joc amb els seus cabells rogencs. La resta de subjectes del vagó s’allunyen de la parella de subjectes prescindibles, tal com així els ho indica el seu bio-rellotge, ràpidament alterat pels planificadors.

Quan el transportador disminueix la marxa de nou, veuen que un esquadró de deu correctors els espera a l’andana en formació d’atac, equipats tots ells amb anelles correctores. Vénen a buscar-los. Es miren i saben que només tenen una opció: córrer. I així ho fan, agafats de la mà, apartant pel camí uns quants subjectes astorats. Al creuar d’un vagó al següent, ell, que marca el ritme, nota com la mà d’ella se separa, i al girar-se, veu com tres correctors l’han atrapada. L’instint de supervivència, el més bàsic dels instints, el fa seguir corrent, deixar-la enrere, atemorit en veure la mort tan propera. Tot succeeix en qüestió de segons, segons en què el món del productor MLM-1983 es paralitza.

A poques passes d’on és captiva la procreadora, el productor MLM-1983 es veu rodejat per un grup de productors, que el frena i l’envolta amb la intenció de fer-lo desaparèixer.

Un dels productors inserta un tub sobre el seu canell esquerre, que succiona el seu bio-rellotge, fent-li sentir un intens dolor, convertint-se la granota del productor MLM-1983, un altre cop al color groc. Ha deixat d’ésser un subjecte prescindible. Al mateix temps, dos correctors aferren la procreadora, mentre un altre procedeix a corregir-la, amb una tranquil·litat que fa fredor. La imatge és dantesca. La procreadora intenta, en va, alliberar-se dels correctors. Crits de por que moren en la buidor humana del vagó. L’anella correctora encercla el coll de la procreadora, i al senyal del corrector, li estreny el coll en una mil·lèsima de segon, separant el cap del seu cos. Tall net, perfecte. Explosió de sang. Cap que rodola irregularment pel terra del vagó. Cos que es manté, en macabre equilibri, caient finalment desplomat. Mort.

El productor MLM-1983, que veu l’escena envoltat dels misteriosos productors, sent una punxada de dolor dins seu, com no l’havia sentida mai. No és la primera vegada que presencia una execució amb l’anella correctora, però la mort de la procreadora el deixa en estat de xoc. Sense biorellotge està perdut, no sap com actuar. La inserció del biorellotge en els subjectes del Tàrtar té lloc al mateix dia del seu naixement. El productor MLM-1983 ha perdut la seva única guia.

Un dels productors l’empenta i li dóna una simple i entenedora ordre. Segueix-me. I així ho fa, fins perdre la pista de l’esquadró de correctors, que segueix buscant el subjecte prescindible sense èxit. El grup de productors abandona el transportador a la següent parada, i un d’ells, el que li dóna ordres, activa un filtre sobre el casc multiesfèric del productor MLM-1983, deixant-lo sense visió. "Estigues tranquil", li diu, i "segueix-me".

Caminen una bona estona, un trajecte força més llarg del que acostuma a fer diàriament per produir. No els veu, però percep quelcom diferent en el fet d’actuar d’aquell grup de productors. És autonomia, individual i col·lectiva, quelcom que fins aquell dia ha desconegut. Quan els productors s’aturen, aquella veu ja familiar li xiuxiueja que descansi, i rep un contundent cop al clatell que li fa perdre la consciència.

Inframon

Alkaios. Aλκαῖος. La Força dels lliberts

Quan recupera els sentits, es troba assegut en una cadira, lligat de mans i peus. En una habitació petita, de parets metàl·liques. Se sorprèn en percebre que, tot i que no duu el casc multiesfèric, pot respirar. Sigui on sigui, és un espai amb oxigen. Se sent desorientat. Com en aquell somni recurrent en què es troba en un espai blanquinós, infinit. Asfixiant. Presó de blanc etern. I per molt que intenta avançar, no pot. I per molt fort que intenta xisclar, impera el silenci.

Davant seu hi té plantat un home d’uns quaranta anys, negre fosc com la nit, de cabells rinxolats i de barba llarga i frondosa. És altíssim —el seu cap pràcticament xoca amb el sostre de l’habitació—, i d’aspecte herculi i bonifaci. Vesteix la granota de color groc. Color productor. Dibuixa un somriure sincer.

—Sóc l’Alkaios. Qui ets tu? —li pregunta.

Ell el reconeix com la veu que l’ha guiat fins a aquella habitació. Una veu potent, plena d’orgull i confiança.

—Productor MLM-1983 —contesta ell.

—I una merda —li replica, a l’hora que li etziba un fort cop de puny que el fa caure a terra juntament amb la cadira.

Ell no sap què fer. No té el seu bio-rellotge. És la primera conversa no planificada que manté en la seva vida. L’Alkaios l’aixeca fent ús d’un sol braç, sense esforç aparent. El mira desafiant. Ja no somriu.

—No hem començat bé, tu i jo. Vinga, tornem-hi. No tinc cap pressa, amic. Qui ets tu? —li pregunta, aquest cop apropant la seva cara a prop de l’interrogat.

—Productor MLM-1983 —contesta ell.

—I una merda!

El cop de cap que li propina li trenca el nas, i li fa brollar la sang sense fre. Cau d’esquena al terra. Es colpeja el cap contra el terra. Se li obra una escletxa a l’occipital. Front tenyit d’espessor vermella. El productor MLM-1983 s’ha quedat mig estabornit. L’Alkaios l’alça agafant-lo pel cap amb la mà esquerra, i li clava unes quantes bufetades amb la dreta.

—No et preocupis, productor MLM-1983, ja et dic que no tinc cap pressa... Vinga, va, concentra’t. No et precipitis i pensa bé el què diràs. Tot és qüestió de decidir. Qui ets tu?

—Jo... jo ja no sé qui sóc.

En acabar la frase, el forçut de l’Alkaios esclata a riure.

—Molt bé amic, molt bé.

Li pren el cap, li fa un petó al front. El deslliga i abandona l’habitació, encara rient. Ell, mig grogui, sent com rere aquella porta metàl·lica l’Alkaios conversa amb algú. Però no els entén, no parlen l’idioma dels productors.

Inframon

Orfeu. Oρφεύς. Màgia i enginy

L’Alkaios tanca la porta convençut que el productor no és un espia de l’Olimp. Ja fa molts anys que s’encarrega del primer contacte amb els captats. El seu olfacte mai falla. O gairebé mai. Els captats no tenen por als ulls. No de la mateix manera que els espies. Estan desorientats, acaben de perdre la seva guia, i la seva ment és un llibre en blanc. Els espies estan entrenats per representar aquesta buidor. Per fer-se passar per un llibert, per infiltrar-se en les files rebels. I la seva imatge és gairebé perfecta. Però els ulls no. La por als ulls és molt difícil d’amagar.

D’un dia per l’altre, sense motiu aparent, les dones dels lliberts van deixar de quedar-se embarassades. Això, i les baixes provocades pels constants atacs de les forces de l’Olimp, els conduïa a l’extinció. L’única fórmula per poder sobreviure va ser la captació de subjectes.

En sortir de la cel·la on el productor MLM-1983 és pres, l’Orfeu l’espera.

—Digues, Alkaios —l’interpel·la nerviós, com és habitual, sense mirar-lo als ulls—, hem tingut sort?

—Sí.

—N’estàs segur?

—Amic Orfeu, tan segur com en puc estar.

—Les teves paraules no em reconforten, Alkaios... Ja saps el mal que ens va provocar l’últim traïdor que se’ns va colar!

—Prou que ho sé, Orfeu, prou que ho sé. El dia que un dels teus estranys invents ens doni aquesta certesa, ja no em necessitaràs, amic. Però fins que no arribi aquest dia, hauràs de confiar en mi. No tinguis por. No és un espia. Ara falta veure si sobreviu a la descompressió.

—Si tu ho dius...

—Jo ho dic, Orfeu. Jo ho dic. Ara, si no et fa res, deixa’m que descansi una estona. Aquesta incursió m’ha deixat baldat.

El llibert negre i forçut recolza amb afecte la seva mà dreta a l’espatlla esquerra de l’Orfeu, donant-li dos copets, i segueix el pas, deixant-lo amb la paraula a la boca. El camí fins arribar al seu cubicle és llarg i embrollat. El sistema de túnels creat pels lliberts és laberíntic, demencial. S’ha adaptat amb el pas del temps a les dificultats geològiques i als esfondraments causats pels talps de l’Olimp. L’Alkaios camina lentament, amb el cap cot, arrossegant les mans a banda i banda del túnel. Li agrada sentir el tacte rugós, arenós, de les humides parets d’aquests túnels. Túnels construïts a preu de sang i llàgrimes dels seus.

Quan arriba al cubicle es treu les botes, la granota de productor i, tot nuu, engega la mànega per dutxar-se. L’aigua bull, ja hi està acostumat. A l’Inframon tot és calent. Encara xop, es deixa caure, desplomat, sobre el seu matalàs terri. Una esgarrifança li recorre l’espinada en reviure la trobada amb l’esquadró de correctors. La gèlida execució d’aquella procreadora de cabellera rogenca. Ha estat a prop, pensa, aquest coi de productor és realment impulsiu. Feia temps que li seguien la pista, però no esperaven que incomplís el pla. No, aquell dia. Del canell esquerra se’n treu la pesada polsera de safirs. La de la mare. I els toca, un per un. Del primer a l’últim, i en són vint. Se’ls coneix de memòria. I ho recorda com si fos ahir. Els crits ofegats del seu pare. Implorant misericòrdia. Les cares de desesperació de la resta. La mirada de la seva mare abans de morir. Ell era un nen. Només un nen. No tenia més de deu anys. Jugava amb un amic, a fet i amagar. Estava tancat dins un armariet del menjador. Un dels seus amagatalls preferits. Els seus pares dinaven. La resta de lliberts que hi havia a la sala, uns deu, també. Allò va ser una matança. El primer crit d’alerta va ser de la Gilda, la germana de la mare. El seu cap va ser el primer a caure. L’Alkaios va començar a tremolar. L’armariet havia quedat mig obert. Per l’escletxa ho va veure tot. Els correctors els triplicaven. Els lliberts estaven desarmats. Ningú va preveure aquell atac. Els pares van morir. Decapitats. Anelles correctores van estrènyer els seus colls sense pietat.

La mare el va mirar, abans de morir. Lluita, li deia. Sigues fort. T’estimem, li va dir. Sóc fort, pensa l’Alkaios.

Olimp

Di-we. El Creador. Qui tot ho profetitza

El finestral de l’habitació acollia el primer raig del sol que, imponent, va despertar l’Hèracles. El quadre que contemplava cada matí en llevar-se era meravellós. Una explosió de colors. El magnífic Panteó de Di-we coronava l’Acròpolis, situada en el punt més alt i més cèntric del turó Agion Oros. La base del turó atlant era rodejada pel riu Cefís, que es ramificava en cinc branques, les quals proveïen d’aigua els ciutadans. Quatre ponts d’arc, construïts pedra per pedra amb marbre blanc connectaven l’Acròpolis amb les diferents àrees de la ciutat.

Aquell dia l’Hèracles es va llevar a poc a poc, mandrós. Abans d’incorporar-se, va seure a l’extrem del llit. El dia anterior s’havia estat entrenant durament per tornar a guanyar els Jocs de l’Olimp que se celebraven l’estiu entrant. Estava exhaust. Però no és això el que li preocupava, no. Era el seu primer dia com a ciutadà productiu de l’Atlàntida.

Un parell de setmanes enrere l’Hèracles havia fet setze anys. I, tal com dictaminaven les Lleis de l’Olimp, el Consell de Savis es va reunir per assignar-li la seva tasca. Assistent del Creador. Del mateix portador de l’Ègida. Encara se’n feia creus.

L’Hèracles era considerat un jove prodigi entre els atlants. Ja de ben petit brillava en qualsevol activitat en què participés, en qualsevol art en què practiqués. Tenia un talent innat per fer millor que ningú el que es proposés. Però si hi havia quelcom que els atlants valoraven per sobre de qualsevol altra cosa, eren les increïbles habilitats atlètiques d’Hèracles. La seva primera participació als Jocs de l’Olimp va ser quan tenia dotze anys. Mai fins aleshores un atlant hi havia participat sense haver entrat a l’edat adulta. Amb l’Hèracles es va fer una excepció. Una decisió que va crear polèmica entre els més propensos a respectar les tradicions, però que ràpidament es va entendre: l’Hèracles va vèncer totes les proves de les Olimpíades, una fita sense precedents en la història de l’Olimp. Especialment recordat va ser el pancraci —combat sense armes— que va tenir lloc entre l’Hèracles i el també jove Odisseu, en aquella edició.

El sol era de justícia, i els lluitadors esperaven amb el tors nuu l’inici del combat, esperonats pels espectadors impacients. Aquella era la prova inaugural dels Jocs, i la expectació que havia aixecat era de llegenda. Pels carrerons blanquinosos de l’Atlàntida tothom xiuxiuejava sobre l’aparició d’un jove fenomen, fill de pare planificador, de nom Hèracles, que havia estat inclòs als Jocs amb dotze anys. L’Odisseu era ben conegut i estimat pels atlants. Quatre anys enrere havia brillat en el pancraci, derrotant amb insultant facilitat els seus rivals, demostrant una astúcia en combat sense parangó. Com l’Hèracles, destacava per la seva precocitat. Als setze anys ingressava a la Guàrdia de l’Olimp, i amb vint anys ja era un dels quatre capitans.

El combat va ser espectacular. En aquell aleshores, l’Odisseu treia dos caps a l’Hèracles. La força d’ambdós era similar, però com que l’Hèracles era menys pesat, la seva velocitat de moviments era superior a la de l’Odisseu. En el pancraci tot s’hi val, ja sigui tirar sorra als ulls del contrincant per aprofitar el seu desconcert, com etzibar una forta puntada de peu a les seves parts inferiors. Però aquella va ser una contesa noble, no hi va haver res d’això. Només dos lluitadors, entregant-se en cos i ànima a l’esplendor de l’Olimp. Va passar més d’una hora, fins que l’Hèracles va aconseguir doblegar l’Odisseu. El va fer presoner d’una clau en què amb la mà esquerra subjectava el cap de l’Odisseu contra el terra arenós, mentre amb la dreta li prenia el braç dret, doblegant-li més enllà de l’espatlla. Quan l’Odisseu va clamar la rendició, el públic es va abraonar sobre tots dos, exultant pel meravellós espectacle que acabava de presenciar.

Per això va causar tanta sorpresa entre els atlants el fet que a l’Hèracles se li assignés una tasca en la qual no es tragués profit del seu portentós físic. No només això. Fins aquell dia, mai ningú havia estat escollit per treballar com a assistent del Creador. El motiu d’aquella elecció era una incògnita que l’Hèracles esperava resoldre en les properes hores.

Inframon

Lliberts. Liberatus. Mai més esclaus

Fa hores que espera en aquella habitació metàl·lica. Sense el bio-rellotge, ha perdut la noció del temps. Des que l’Alkaios ha sortit de l’habitació, no ha deixat de mirar la porta. També metàl·lica. Sense cap orifici que permeti veure-hi més enllà. Els seus pensaments s’enfoquen en una única direcció. No vol estar tancat. Això ho té clar. Aquella porta és la seva única sortida. I no la pot obrir, no té