Flors del calvari

By Jacint Verdaguer i Santaló

Flors del calvari és un poemari conformat per tres parts diferenciades: Crucíferes, Esplais i Flors de Mira-Cruz. És un recull de poesies autobiogràfic que mostra el dolor de Jacint Verdaguer quan va ser suspès de les seves llicències com a sacerdot. L'autor va fer servir les poesies de Flors del calvari per cercar un consol, identificant-se així amb el turment que va patir Jesús. És un poemari variat, que va des de l'odi que expressa Verdaguer cap a la injustícia que està vivint fins a l'espiritualitat més pura.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Mar 17, 2022
• ISBN: 9788726687675

Book preview

Flors del calvari

Copyright © 1896, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687675

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

À JESÚS CORONAT D’ESPINES

Venite adoremus

I

Jo dels misteris del sant rosari

sempre granejo los de dolor;

y á cullir roses vaig al calvari;

¡no les merexo les del Thabor!

II

Dau les corones á qui les vulla,

les de la terra s’han de marcir;

jo’n vull una altra que’l vent no esfulla,

mes ab la vostra la haig de texir!

III

¿La poesía que m’ heu dexada

voleu llevarme de brot en brot?

¿Voleu la lira que he tant aymada?

Preneu ab ella mon cor y tot.

IV

Donau als altres honor y gloria,

á mi’ls oprobis, burla y menyspreu;

no vull la palma sens la victoria:

ma palma sía la vostra Creu.

V

Dau á altres llavis vostres oracles,

vostra ciencia dau á altres fronts,

á má més pura vostres miracles;

jo més m’estimo vostres afronts.

VI

Donau als pobres vostra riquesa,

donau als tristos vostre somrís,

mostrau als cegos vostra bellesa,

dolça bestreta del paradís.

VII

Sían les vostres olors divines

per qui vos haja robat lo cor;

jo sóls demano vostres espines,

¡oh Rosa vera del meu amor!

Setmana Santa de 1893

PRÓLECH

Vehia’s pendre l’amich e ligar e ferir e aucir per amor de son Amat; e demanarenli aqueyls qui’ls turmentaven: ¿Hon es ton Amat? Respos: Velvos en lo multiplicament de mes amors e en la sustentacíó que m fa de mos turmenta.

R. Lull.

Fará tres anys per la Setmana Santa, y axò’m diu que no era pas tot per escayença, una petita prova me doná motiu y adhuc me posá la ploma als dits per escriure la primera poesía d’aquest llibre: A Jesús coronat d’espines. Me semblá que nostre Senyor Jesucrist, per la seva gran misericordia, me dexava cullir aquexa flor en son Hort de Getsemaní, mentres Ell l’estava regant abundosament ab aygua y sanch de ses sagrades venes. Com val més caure en gracia que ser graciós, aquexes tristes set posades, tal volta per ser també fruyt de la setmana dels Set Dolors de María, rodolant de má en má y volant de llavi en llavi, anaren á vessar una gota de consol en alguna ánima atribulada. Donchs aquella senzilla poesía fou la llevor d’aquest volum, y si voleu saber còm ne brotá, vos ho diré en dues paraules.

En ella jo, pot ser ab més sentiment y poètica dolença, que ab veres ganes de patir per Jesucrist, li demanava «oprobis, burla y menyspreu;» mes á la veritat, jo no sabía gayre de quin color anavan vestits, ni quina cara tenían aquexos poch falaguers ministres de la divina pietat, ni, per altra banda, esperava que vinguessen tan á corre-cuyta á vèurem, ni fossen tan amatents en oferirme llur cálzer d’amargor. Al primer antuvi vaig quedar tremolós y no sabía còm desexírmen; si esglayat y esferehit per l’aspecte del un, girava’ls ulls, ne veya un altre més feréstech encara, com si un home, fugint de la vista d’un lleó, ensopega un ós. (Amós, V, 19). No trobant hon posar los ulls sobre la terra, los axequí al cel y emmanllevant lo cristianíssim mot que van dihent los pabordes al rebre una moneda en lo captiri de la esglesia, m’esforçava en dir á cada nou contratemps: per amor de Déu sía. Me venía un ram d’espines d’un contrari: per amor de Déu sía; me venía una trepitjada d’un amich: per amor de Déu sía; me tocava sufrir un esbronch de dalt ó un colp de pedra de baix: per amor de Déu sía; me tocava servir de riota al públich, com una baboya en les banyes del bou: per amor de Déu sía. Puix hem beguda la mar, begám los estanys.

Com lo bon amich ne porta un altre, les primeres contrarietats ensenyaren lo camí á les novelles, y ne vingueren á trucar á la meva porta tantes y de tantes menes, que fent los ulls cluchs y perdentlos la por, per aconortármen, proví de convertir mes penuries en cançons, ja que l’assaig m’havía sortit bé; qui canta, sos mals espanta. Desde llavors á quiscun que’m venía á donar cástich, li feya pagar ab una tirada de versos. Com un naturalista en lo bosch, de tot arbre