La cinquena víctima

By Miquel Vicens Escandell

Manel Servera, agent judicial de la fiscalia de Palma, surt de la presó després d'haver complit condemna per prevaricació, acceptació de suborns i amenaces a un advocat. Aleshores decideix instal·lar-se a Barcelona, al barri de Santa Caterina, on fa amistat amb Mauro, un portuguès que regenta una taverna irlandesa a Via Laietana. El seu dia a dia consisteix a llegir la premsa, passejar i beure fins que la taverna tanca a l'espera de què la seva filla, que el culpa de la mort de la seva mare, accedeixi a perdonar-lo. Un dia qualsevol Manel surt al carrer a fumar i és testimoni de com un grup d'individus encaputxats i forçament armats detenen el seu vehicle davant una tenda de queviures propietat d'una família coreana matant els seus quatre membres i una jove que treballa al local. És la cinquena víctima.

• Language: Català
• Publisher: BoD - Books on Demand
• Release date: May 21, 2024
• ISBN: 9788411749121

Miquel Vicens Escandell

Miquel Vicens Escandell, nascut a Palma l'any 1961, és llicenciat en Història de l'Art i autor de diverses novel·les, entre elles La cinquena víctima, i unes quantes, fins a quatre, protagonitzades pel detectiu Agustí Ferrà, de la qual La jove alemanya és la primera de la sèrie. A més de diferents col·laboracions, també és el reposable d'un llibre homenatge a l'escriptor mallorquí Antoni Serra al seu setanta-cinc aniversari, La Ploma i el Capell.

Book preview

El sistema

Que programa la computadora que alarma al banquero que alerta al embajador que cena con el general que emplaza al presidente que intima al ministro que amenaza al director general que humilla al gerente que grita al jefe que prepotea al empleado que desprecia al obrero que maltrata a la mujer que golpea al hijo que patea al perro.

Días y noches de amor y de guerra.

Eduardo Galeano

Suposo que m’incineraran quan sigui l’hora. He pensat si prefereixo demanar més superfície i més metres cúbics perquè m’enterrin en un taüt sota terra. A la manera antiga.

Però em sembla que m’abstindré. També del fum del crematori s’alliberen molècules que es barregen amb d’altres.

L’eternitat i els seus cicles són per tot arreu.

Arenes movedisses.

Henning Mankell.

Indice

Primera Part: La cinquena víctima

Capítol I

Capítol II

Capítol III

Capítol IV

Capítol V

Capítol VI

Capítol VII

Capítol VIII

Segona Part: Tindouf, última parada

Capítol IX

Capítol X

Capítol XI

Capítol XII

Capítol XIII

Capítol XIV

Capítol XV

Capítol XVI

Capítol XVII

Capítol XVIII

Tercera Part: No són temps per a flors

Capítol XIX

Capítol XX

Capítol XXI

Capítol XXII

Capítol XXIII

Capítol XXIV

Capítol XXV

Capítol XXVI

Capítol XXVII

Capítol XXVIII

Últim Capítol

Primera Part;

La cinquena víctima.

Capítol I

"Aquest inspector Canals sap més del que fa veure, però prefereix estar en un segon pla." Va rumiar Manel Servera mentre veia com s’allunyava.No li ho retrec. Venen maldades... Potser faria bé de confiar-li els meus temors, la meva angoixa. Tot el que he descobert fins ara... Però encara no. Potser més endavant.

Manel Servera va conservar durant un temps un costum antic adquirit de quan va treballar per a l’oficina del fiscal a Palma al llarg de quinze anys, utilitzar allò que tingués a l’abast, com ara un tovalló de paper o el marge en blanc d’un full de diari, per escriure un extracte de les impressions que li venien de sobte al cap, tant se val l’hora que fos, tant se val si es tractava d’un fet concret, una circumstància anòmala o d’algú que li havia cridat poderosament l’atenció, com ara l’inspector Juli Canals, adscrit a la Comissaria dels Mossos d’Esquadra de Ciutat Vella. En aquesta ocasió, però, es limità a guardar aquell pensament en un racó de la memòria per si de cas n’havia de fer ús més endavant. Aleshores estava a l’espera de què transcrivissin a paper la declaració que havia realitzat amb motiu de l’assalt que havia sofert aquella mateixa nit al seu pis del barri de Santa Caterina. Per sort ell no hi era. Amb tot, els que van prendre mal van ser els seus veïns del mateix replà, una parella jove que tornava del cine i que es topà amb els assaltants sense poder evitarho. A causa dels cops i de la violència desfermada, els dos havien estat traslladats a l’hospital i des d’aleshores que ningú no li havia sabut informar del seu estat. Es temia el pitjor, en Manel, però just en aquell instant allò que més desitjava era que el deixessin marxar per a submergir-se de cap en un son reparador després d’haver viscut una nit d’infern.

Aquest costum d’anotar pensaments que sorgien de sobte el va anar perdent de mica en mica a mesura que els dies a la presó es van anar fent densos i les nits interminables i fosques. Una cosa no treu l’altra i aquest exercici de captar reflexions instantànies l’ajudà a potenciar el valor de la memòria fins al punt d’aconseguir crear zones neutres on dipositar les deixalles de la seva vida i d’altres on emmagatzemar el que realment era important. Així i tot, en Manel mai seria capaç de recordar si la tarda en què finalment decidí telefonar la seva filla Júlia era desagradable i freda o, ben al contrari, amable i suggeridora. Estava massa nerviós i contrariat per a fer cas del temps que feia tot i saber del cert que era febrer i que encara no havien passat dos mesos des que s’havia instal·lat definitivament a Barcelona. L’acord que havia arribat amb la fiscalia en cas de declarar-se culpable li suposà una reducció considerable de la pena inicial, motiu pel qual aconseguí estar al carrer divuit mesos després que el jutge dictés sentència.

Tot i la seva perseverança, tampoc era capaç de recordar si estava sol a la plaça o bé si hi havia infants al seu voltant fent volar estels mentre feien bullícia. Aleshores hi va caure de peus; des que vivia a Barcelona encara no havia vist infants sortint de l’interior del metro agafats de la mà dels seus avis portant estels de paper que després pensaven fer volar en una plaça concorreguda i espaiosa. Potser el problema era seu, que de tan tot sol que estava no sabia escollir els llocs de referència. O tal vegada que aquesta ciutat és talment així, difícil i sorollosa, plena a rebentar de turistes mal vestits i descarats que no dubten a pixar a les cantonades i de teulades despullades de consol i de caràcter perquè sobre elles no s’estavellen mai els estels dels infants arrossegats pels corrents d’aire. Només en una ocasió, per les festes de la Mercè d’aquell mateix any, havia de gaudir veient diferents avionetes d’època fent acrobàcies davant del Port Olímpic i sobre el mar en calma, mentre deixaven anar per la cua tires de fum de molts colors que dibuixaven figures impossibles en un cel que els servia d’escenari improvisat. Tot i la festa, en Manel no va poder evitar comparar el cel de Barcelona amb el de Palma. El de Barcelona era esmorteït i mancat de vida. El de Palma era lluminós i obert fins a l’infinit.

No. Un i altre no tenien res a veure.

Igual que ell, la seva filla Júlia també havia decidit deixar Palma si fa no fa per les mateixes dates, amb la idea de no tornar-hi mai més. La diferència entre un i altre era que a ella li havien ofert dirigir els museus municipals de Girona, un càrrec tècnic al qual havia optat gràcies al seu bagatge universitari i pel fet d’haver acceptat un sou de rialla que havia estat objecte de retalls continus des que havien començat a notar-se els efectes de la crisi econòmica. Ell, en canvi, l’únic que pretenia era canviar d’aires. No li venia gens de gust passar la resta de la vida topant a cada instant amb excompanys que no li havien fet costat al seu momento amb antics confidents que segurament li farien befa en saber que també havia hagut de declarar-se culpable tot i ser innocent. Coses que passen, company. De fet, molt abans de saber quan acabaria aquell malson ja havia decidit marxar tan bon punt li fos possible, motiu pel qual havia de tenir tots els seus assumptes personals solucionats, com ara la venda de totes les seves pertinences, un pis de poc més de setanta metres quadrats als afores de la ciutat i dos cotxes que ja no feia servir. Tenia cinquanta-quatre anys i era ben conscient que li seria difícil començar de nou allà on fos que anés. Amb la venda de la casa i els cotxes pretenia tenir per primer cop a la seva vida doblers al banc i viure de rendes mentre cercava una feina estable que li permetés arribar a la vellesa de manera digna.

Potser Barcelona no és el lloc idoni on instal·lar-se quan venen maldades. Pot ser no. Al preu abusiu dels pisos de lloguer cal afegir l’enrenou permanent i el malestar social existent al carrer des que la dreta nacionalista conquerís de nou la presidència del govern autonòmic i iniciés el seu mandat fent allò que millor se li dóna, retallar en sous i prestacions bàsiques com ara l’educació i la sanitat. Amb tot, Barcelona era una ciutat que en Manel coneixia prou bé, que amb el pas dels anys havia sabut obrir-se al mar i que es trobava a hora i mitja en cotxe d’on vivia la seva filla. La seva intenció quan li telefonà era veure’s a mig camí aprofitant que s’acostava el cap de setmana. Confiava que a l’agenda d’ella hi hagués un forat per a l’inesperat. Tanmateix res no va sortir com esperava. La conversa va ser curta i tensa, i també definitiva. Manel es trobava en un dels indrets més suggeridor de la ciutat, la plaça del Rei, mentre que ella era en un lloc mal de concretar del call jueu gironí en companyia d’uns quants historiadors medievals i del regidor sobre el qual requeia la responsabilitat del patrimoni històric i artístic de la ciutat.

- Com és que m’has trobat?- va ser la seva reacció en sentir li la veu.

- No oblidis que abans d’anar a la presó vaig treballar per a l’oficina del fiscal.- va respondre ell satisfet.- Encara mantinc alguns contactes.

- Uns contactes que mai no em van interessar.

- Només volia saber com estàs i…

- No n’has de fer res.

-...i dir-te que m’he traslladat a viure a Barcelona.- insistí a fer-li saber. El silenci que seguí a continuació l’animà a continuar.-M’estic en un pis del carrer de Corders, al barri de Santa Caterina.

- Què hi fas a Barcelona?

- No tenia cap sentit segui vivint a Palma després de tot el que ha passat...

- Ni se t’ocorri venir per aquí.- l’advertí ella alhora que s’allunyava una mica més del grup de gent que l’estava esperant.-Girona és una ciutat petita. Si decideixes fer aquest pas, deixaré la feina que tinc i marxaré. T’ho prometo.

- No ho faré si no vols... Però almenys podríem veure’ns. Jo només...

- No et vull veure.- reaccionà rotunda.- Què no ho entens, mumpare, que no vull saber res de tu?... Em semblava que t’havia quedat ben clar la darrera vegada que vam parlar.

- Aleshores jo era a la presó

- Tant m’és que hagis sortit... Tu i jo no tenim res a dir-nos.

- Encara em culpes de la mort de la teva mare i això no és just

- En part n’ets responsable. Sí.

- En part? Només en part?... Això ja és un consol.

- Saps perfectament què vull dir.

- Ella no estava bé. Prou que ho saps. Res que hagués pogut dir o fer l’hauria ajudat. Feia temps que havia decidit apartar-se del món, de mi. De tu també. No hi vaig poder fer res.

- No vas fer prou, que no és el mateix... La teva feina ho era tot per a tu. La teva maleïda feina de merda sempre va tenir prioritat... I mira de què t’ha servit. De què ens ha servit a tots.

- Em van parar una trampa. T’ho vaig explicar i tu segueixes sense creure’m. El judici i la sentència posterior van ser un muntatge. T’ho juro. Vaig haver d’acceptar la sentència perquè en cas contrari m’hi hagués podrit a la presó. Que no ho entens?

- Ja és massa tard...

- Em van parar una trampa.

- Et va avisar un munt de vegades que acabaries així si continuaves jugant amb foc. Que et fiquessin a la presó acabà d’enfonsar-la. Només pensaves en tu. Sempre has pensat només en tu. I bé que t’ha anat; tu ets fora abans de complir la condemna i, en canvi, la mare és morta. No crec necessari mantenir per més temps aquesta absurda conversació.

- Em sap greu. Tant de bo pogués...

- Però no pots. La mare és morta.

- Tu tampoc no eres al seu costat quan més et necessitava. També t’ho podria retreure, però no ho faig,

- Ho estàs fent ara mateix.

- Ho sento... No era la meva intenció... Per res del món voldria...

- Adéu, mumpare. No vull tornar-te a veure. No vull tornar a saber res de tu. La mare és morta. Tu també.

Està enfadada. Hagués escrit en Manel en cas de conservar el costum d’abans. Està enfadada i em culpa de tot el que ha passat. I no li ho puc retreure. Però és la meva filla i no vull perdre-la. No puc. No dec. No em queda ningú més al món.

Encara no feia un minut que la seva filla l’havia deixat amb la paraula a la boca que en Manel decidí entrar en un bar pròxim a la plaça del Rei, un de tants que feia cantonada. Després de seure’s sobre el tamboret davant de la barra demanà un whisky. I després un altre. Amb el tercer va sentir la necessitat d’agafar un diari que devia fer tot el dia que arrossegava de taula en taula i l’obri per la meitat estenent-lo sobre el taulell sense gaire traça. La foto del mig li cridà poderosament l’atenció. Un funcionari grec de poc més de cinquanta anys amenaçava de llençar-se al buit des de la cornisa d’un edifici públic al centre d’Atenes com a protesta per haver perdut la feina d’un dia per l’altre. Es donava la circumstància que l’home tenia un fill que patia una malaltia cerebral crònica i que el centre especialitzat on havia estat atès des de sempre havia hagut de tancar les portes per manca de recursos. Segons explicava la lletra petita, l’home no havia acceptat els raonaments del mediador i s’havia llençat al buit morint a l’acte. Quan la policia anà a casa seva per avisar la família, es trobà la dona ajaguda al llit aferrada al seu fill discapacitat. Els dos eren morts. Sobre la tauleta de nit hi havia un flascó buit que havia contingut un nombre suficient d’antidepressius per a tombar un elefant i una carta dirigida als mitjans de comunicació on el matrimoni culpava de la seva situació al govern corrupte que havia permès que les coses arribessin a aquell extrem.

Manel Servera apartà el diari de davant seu sense fer cap comentari.

De sobte li va venir al cap la seva dona. Ella també s’havia llençat al buit, però en aquest cas per l’escala de casa seva, un setè pis espaiós sense vistes al mar en un edifici construït a finals dels anys noranta dins d’un complex sorgit de ben nou als afores de la ciutat on abans només hi havia camps arrasats i deixalles. Tot va esdevenir després d’un capvespre de desconsol en què va barrejar alcohol i ansiolítics a parts iguals. No van descobrir el seu cos fins l’endemà. Feia només una setmana que ell havia ingressat a la presó i va ser un funcionari veterà qui li donà la notícia mentre voltava pel pati en solitari. És cert que feia temps que havien deixat d’estimar-se, però això no era excusa per no acceptar la part de responsabilitat que li corresponia.

Per sort, el tema recurrent de la crisi econòmica acudí de nou al seu auxili. Estava essent llarga i severa, la crisi. Cruel i despietada, immerescuda, sobretot per als col·lectius més desfavorits i indefensos. Com passa sempre en aquests casos, sobre ells estava caient tot el pes d’unes decisions injustes i arbitràries adoptades, ves per on, pels mateixos que, a causa de la seva cobdícia i també la seva estupidesa, havien creat els mecanismes imprescindibles perquè el desastre fos gairebé perfecte sense que els afectés gens ni mica. Encara sort, pensava ell, que havia aconseguit vendre el pis de Palma a un preu raonable i que amb els doblers que n’havia bestret havia cancel·lat el que quedava de la hipoteca i altres petits deutes que havien caigut a l’oblit des del moment que passà a ser un convicte. La seva intenció era fer net i començar de nou lluny de Palma. Amb el que li havia sobrat havia calculat que podria viure entre dos i tres anys sense necessitat de caure en la penúria, temps suficient per a trobar una feina adient o per a decidir engegar-se un tret i fer com l’home d’Atenes; fins aquí he arribat, mals parits.

Havia estat el seu cunyat qui l’havia ajudat a sortir del mal pas. Ell li havia cercat comprador per al pis i els dos cotxes i ho havia arreglat tot perquè, un cop fora de la presó, en Manel no s’estigués a Palma més temps del necessari. No feia tant havien estat bons amics, però el progressiu deterioro de la seva dona i el suïcidi posterior havia significat un daltabaix infranquejable i impossible de superar que havia obligat al cunyat a prendre partit. Segurament per aquest mateix motiu, quan en Manel li revelà la seva intenció d’anar-se’n a viure a Barcelona, aquest s’esforçà a facilitar-li les coses. Tampoc a ell li seria prou agradable trobar-se’l pels carrers de Palma i haver de mirar cap a una altra banda. En diverses ocasions l’havia visitat a la presó, però sempre amb el pretext d’arreglar paperassa. Ara, un cop fora, el cunyat no volia seguir mantenint cap mena de contacte amb ell. No podia. Que la seva única neboda també hagués decidit partir li facilità poder prendre aquella decisió.

Les primeres setmanes a Barcelona van ser decisives. En Manel tenia previst no dir res a la seva filla sobre la decisió presa fins que no hagués aconseguit instal·lar-se de manera adequada. Va ser quan encara era a Palma fent les maletes que contactà amb dues immobiliàries que li oferiren dos pisos molts semblants situats a l’eixampla. Quan va tenir ocasió de visitar-los va comprendre que no estaven al seu abast per la qual cosa es va veure obligat a prolongar la seva estada a la pensió més temps del que en feia comptes, una pensió del carrer Tallers on havia de compartir bany amb els hostes del seu mateix.

Que trobés el pis del carrer de Corders, al barri vell de Santa Caterina, va ser més una qüestió de sort que de perseverança. Gener era a les acaballes i en Manel havia sortit a fer un tomb, com feia sempre de bon matí després d’haver esmorzat, amb la intenció d’estirar les cames i gaudir de la ciutat abans de ser assaltada per la multitud. No en va, cada un dels dies que passà a la presó no deixava de repetir-se el mateix, que en sortir no faria altra cosa que caminar. Caminar matí i tarda. Fes sol o plogués. Fins a quedar baldat. Caminar fins que les cames li diguessin basta.

Una d’aquestes passejades matinals el portà fins al Mercat de Santa Caterina, a l’Avinguda Francesc Cambó, un mercat del qual n’havia sentit parlar, però que encara no havia visitat. Després de deixar-se sorprendre per la seva teulada en forma d’ones de molts colors, entrà a l’interior i voltà per les diverses parades. Abans de donar-se per vençut, s’acostà a un dels bars que oferien tapes i entrepans a preus raonables i demanà un cafè sol, llarg i sense sucre. Just en aquell moment un home de mitjana edat, tirant a vell, es col·locà al seu costat portant entre les mans una mena d’espot publicitari plegat per la seva meitat.

- Que em deixaries penjar-lo al tauló d’anuncis?- va dir dirigint-se al propietari del bar que semblava barallar-se amb la cafetera.

- Fes el que vulguis.- va respondre aquest sense saber ben bé de què es tractava.

- Ja hem acabat les obres. Ho sabies?- continuà el vell mentre anava per feina.- Si més no el més gruixut.

- Alguna cosa havia sentit dir... N’estaràs content...

- Ni t’ho imagines... Ara només falta que algú vulgui comprar o anar de lloguer.

- Són mals temps.

- Els pitjors que he conegut mai.

- No em facis riure, cabronàs.- es rebotà el propietari donant se la volta i lluint una riallota d’orella a orella.- Per a tu no hi ha temps bons o dolents. Per a tu sempre és primavera.

- No ho creguis pas això... Tot el que diuen de mi és mentida.

El cartell en qüestió anunciava la pròxima obertura al carrer de Corders número 11 d’un edifici restaurat de ben nou, de tres plantes amb dos pisos a cada replà, en total sis, tots ells d’entre seixanta i setanta metres quadrats, llestos per a ser comprats o llogats, on fins i tot s’oferia la possibilitat de finançament en una entitat bancària ben concreta sempre que l’interessat oferís garanties de per vida. Qui volgués saber-ne res més havia de trucar a un número de mòbil que apareixia a sota, al costat d’unes lletres en negreta i ben visibles que advertien de la no acceptació d’intermediaris, en clara referència a les immobiliàries.

- On es troba el carrer de Corders?- saltà del tamboret en Manel tan bon punt va haver llegit què hi deia al cartell.- Tal vegada em pot interessar.

- Aquí al costat.- li va respondre l’home.- Sortint per la plaça del Capri hi ha un carreró que hi porta.

- Amb qui he de parlar per poder visitar els pisos. Ho sap?

- Amb mi mateix. Jo en sóc el constructor, promotor i únic propietari.

- Doncs perfecte. Per què no ara mateix?... No tinc res a fer.

- Compra o lloguer?

- Lloguer. No penso comprar cap altre habitatge el que em resta de vida.

- Fa ben fet... Quina pressa li corre en cas que volgués instal·lar-s’hi?

- Com més aviat millor. Ara mateix m’estic en una pensió i començo a estar-ne fart.

- En aquest cas li mostraré el segon primera. És l’únic que està acabat del tot. A la resta hi manquen petits detalls. Però ha de saber que, en cas de lloguer, demano un aval bancari. Sobre aquest punt sóc inflexible. No m’hi he deixat una bona pasta perquè ara hi vinguin a viure quatre replegats que comencen a incomplir a partir del segon mes i que quan els amenaces de treure’ls t’ho destrossen tot o et denuncien als serveis socials de l’ajuntament que sempre es posen de part seva. Vostè ja m’entén.

- Cap problema.- va dir convençut en Manel.- Crec estar en condicions de poder demostrar certa solvència.

El pis li agradà, la barriada encara més, i l’endemà els dos quedaren a les portes del banc on en Manel li lliurà al llogater un aval que demostrava la seva capacitat per a complir amb la paraula donada. Tot i que el contracte establia que el pis es llogava buit, el propietari va accedir a proporcionar-li els electrodomèstics indispensables i un seguit de mobles de segona mà a canvi d’un plus en negre a més de la fiança. Poca cosa. Ben mirat, l’edifici encara ho havia obtingut el certificat d’habitabilitat indispensable per a la seva comercialització.

Per en Manel, la decisió d’instal·lar-se definitivament a Barcelona significava també la possibilitat de canviar d’hàbits i adquirir uns costums més saludables i prometedors. Des del primer dia es decantà per a dejunar de cafè amb llet i dues torrades, regades sempre amb un raig d’oli, i d’un suc de taronja, a poder ser natural A banda d’obligar-se a caminar força cada dia, també s’apuntà a un gimnàs ubicat al Passeig de Sant Joan, tot i que prop de casa seva n’hi havia un altre, el dels Germans Serrano, un lloc poc recomanable li van dir. Al gimnàs hi acudia tres cop a la setmana per exercitar els bíceps i els abdominals i fer quilòmetres sobre una bicicleta estàtica. La qüestió del menjar també li semblà prou important tot i que ell era un negat per a la cuina. Mentre treballà per a la fiscalia solia dinar sempre fora, de menús greixosos o de tapes, bé en un bar pròxim a la feina o allà on s’esqueia. A la presó, en canvi, s’acostumà a dinar i sopar a una hora determinada, d’un primer, un segon i postres, fruita quasi sempre, Com que li venia de gust continuar amb la mateixa rutina, decidí escollir un lloc idoni i de qualitat. Després de visitar diferents restaurants, Can Pitarra, al carrer d’Avignon, li va semblar el lloc perfecte. No era pas barat però el tractaven bé i hi feien menús prou elaborats. Per a sopar, es conformava amb alguna cosa lleugera i un iogurt.

L’altre aspecte de la seva vida que de sobte decidí recuperar va ser el costum per la lectura. Abans que la feina li passés per damunt, que els casos de corrupció política que brollaven a cada instant li comencessin a passar factura, o que les recaigudes de la seva dona es tornessin habituals, l’afició per la lectura era un component essencial en el seu esdevenir diari. Ara, just quan havia decidit viure a Barcelona i donar-se un temps per a reflexionar, va creure oportú cercar de nou refugi i consol, i també consell, en els llibres. Prop d’on vivia, al carrer Sant Pere més Baix, cinc minuts a tot estirar, es troba la Biblioteca Francesca Bonnemaison, també coneguda com la Biblioteca de la Dona. Des que la visità per primer cop que en quedà enamorat. Hi quedà tant que decidí que aquell seria el seu cau de pau i serenor on cada matí aniria a llegir la majoria de diaris per a mantenir-se informat malgrat tot ion agafaria en préstec els llibres més recomanats o tornaria a llegir aquells que considerava imprescindibles.

Aleshores encara tenia pendent telefonar la seva filla i la gesta el martiritzava. Si havia decidit endarrerir la decisió era, simplement, perquè sabia del cert que la resposta que li pogués donar ella condicionaria la resta. I la resta ho era tot

Capítol II

Va fer-se fosc d’immediat i seguidament començà a ploure, però en Manel no en va fer cas. Li feia mandra tornar al pis del carrer de Corders on no l’esperava ningú, ni tan sols una maleïda llauna de cervesa oblidada a l’interior de la gelera per si de cas. Des que havia decidit portar una vida saludable que no havia tornat a beure alcohol. Fins aquesta nit.

De sobte li van venir ganes de caminar i deixondir-se malgrat la pluja persistent. L’ambient enrarit del bar en el que havia estat i tot el fum acumulat el convidaven a canviar d’aires. Per afegitó, a l’hora de pagar, el cambrer, sempre servicial, li abocà un mica més whisky per compte seu. En Manel ho agraí amb un cop de cap però sense dir res. Era ben conscient que s’havia deixat arrossegar per la nostàlgia i en la seva situació no s’ho podia permetre. L’alcohol li havia portat problemes en el passat i ho tornaria a fer. Havia consentit caure de nou al parany i no se’n sentia gens ni mica satisfet.

Després de voltar pel cas antic i el Raval un parell d’hores, fins arribar a les Drassanes quasi sense adonar-se’n, fent parades intermitents en bars poc recomanables i fumant a cada instant quasi de manera impulsiva, es dirigí de nou a la plaça de Sant Jaume per baixar pel carrer de la Llibreteria i girar cap a l’esquerra en arribar a Via Laietana. Feia fred i plovisquejava. Tornava a tenir set. Mirà a banda i banda i no va veure cap local que li vingués de gust. Abans de donar-se per vençut recordà la taverna irlandesa que hi havia una mica més a dalt, davant la plaça d’Antoni Maura, fent cantonada amb l’Avinguda Francesc Cambó, on es trobava el mercat de Santa Caterina. En diverses ocasions hi havia passat per davant però mai no hi havia entrat. La seva intenció de fer vida sana li ho havia impedit. Però tot això ja s’havia acabat. Ara tornava a ser l’home de sempre.

Eren una mica més de les onze de la nit i el tràfic de cotxes havia minvat força. Tot i així esperà que el semàfor li donés llum verda i aleshores travessà cap a l’altra costat. No anava sol. Gent diversa que caminava amb el cap cot i les mans a l’interior de la jaqueta o de l’abric també ho van fer. A diferència d’ell, la majoria tornava a casa on segurament els esperava algú. O potser no.

Alçà el cap i es trobà davant la porta de la taverna irlandesa escoltada a banda i banda per l’escut de la marca Guinnes i, a sobre, la figureta d’un fullet verd amb barba blanca i el barret característic que el convidava a entrar i passar-s’ho bé. El nom del local estava escrit en lletres de neó de color indefinit que enlluernaven la vista. HARRIS. Més endavant havia de descobrir que el nom del local era un petit homenatge a Richard Harris, l’actor irlandès originari de Limerick, la quarta ciutat més gran de tota l'illa després de Dublín, Belfast i Cork i pel qual el propietari de la taverna sentia vertadera admiració,

Sonava U2 quan tancà la porta al seu darrere i per això mateix li van venir al cap records suggeridors d’una època de la seva vida que no tornaria a repetir-se. El local no estava gaire concorregut, tot s’ha de dir, segurament perquè era feiner i la gent havia plegat d’hora, però igualment semblava divertit i agradable. Tant les parets com les prestatgeries estaven engalanades per retrats o dibuixos que la majoria de vegades feien referència a les velles tavernes del bucòlic Dublín de Joyce, amb la novetat d’uns quants televisors de pantalla plana repartits estratègicament per tot el local oferint a aquella hora de la nit diversos videoclips musicals importats de més enllà de l’atlàntic. No obstant això, era evident que l’espectacle principal estava concebut per quan jugava el Barça, a qui la propietat havia dedicat un racó exclusiu a tall de mausoleu. També hi havia un apartat per a Lisboa, no en va al propietari li deien portuguès, com descobriria més tard en Manel. Es tractava d’una paret sencera guarnida de fotografies antigues que mostraven diferents panoràmiques de la ciutat i llocs ben concrets i coneguts, totes en blanc i negre i barrejades de certa malenconia. Sota la bandera del país, rectangular amb els colors verd i vermell, hi havia la de Moçambic, l’única del món que presenta la imatge d'un fusell AK-47, un Kaláshnikov de fabricació soviètica. A banda i banda hi havia també dues fotografies, una que mostrava el port de Maputo amb tot de vaixells de càrrega i una altra on apareixia una jove combatent de la FRELIMO (Front d’Alliberament de Moçambic) amb el rostre endurit però igualment bell. La identitat de la jove era un misteri, però tan bon punt es coneguessin una mica millor, el portuguès li revelaria que, tot i no ser Jossina, un amor d’adolescència de quan va viure precisament a la colònia portuguesa, se li semblava força i seguia essent un referent en la seva existència. Jossina també va pertànyer a la FRELIMO, i, pel que va poder descobrir quan decidí cercar-la, va ser una combatent prou eficaç i despietada, fins al punt de comandar un dels escamots més temuts per la minoria blanca incapaç d’entendre que els temps estaven canviant,

A en Manel li costà dos intents fallits i un tercer de gloriós aconseguir seure’s sobre un dels tamborets ordenats un al costat de l’altre davant del taulell. Aleshores va comparèixer ell, el portuguès, un energumen de quasi un metre noranta d’alçada, amb el cabell canós i arrissat recollit al darrere per una trena, mostrant un rostre envellit a causa d’una joventut plena de penúries i una barba gruixuda, igualment canosa, però ben cuidada. Subjectes d’un cordill que li penjava del coll portava unes ulleres de veure-hi a prop que quan no les havia de menester descansaven sobre el pit inflant. Abans de dir res o de saludar al nouvingut, passà un pedaç per sobre del bocí de taulell que li pertocava, no pas per netejar-lo, que ja ho estava de net, sinó per a apaivagar una mania que arrossegava després de més de vint anys atenent clients des del darrere de la barra d’un bar. El pedaç que havia fet servir, era el mateix que després es col·locava sobre l’espatlla esquerra.

- Què has de beure?- li preguntà, així, de sobte, tutejant-lo de bon començament.

- Bon vespre, primer de tot.- es queixà en Manel una mica decebut per la rebuda.

A pesar del seu lamentable estat, xop de dalt a baix i descambuixat, no havia de tolerar que el malmenessin.

- Plou i fa fred. No ho sembla pas un bon vespre.- replicà l’altre. - I ara, em diràs què vols prendre o ho deixem córrer?- insistí.

- Un whisky... Amb dos glaçons de gel... Doble.

- Tranquil. Aquí som generosos amb les mesures... Alguna marca especial?

- La que et faci més ràbia.

- Aleshores et serviré un Jamesson. Coneixes la marca Jamesson?

- I és clar.

- Ja m’ho suposava.- va dir el grandolàs alhora que li donava l’esquena per a trescar entres les prestatgeries a recerca de la botella.-Els que es pensen què en saben molt de whisky es conformen amb un Jamesson.

- Què hi tens res a dir?

- No, I ara. El meu negoci consisteix a complaure el client.

- Ningú ho diria.

El portuguès no va dir res i es limità a omplir el vas amb gel fins a quasi la meitat.

- Em dic Manel Servera.- es presentà sense oferir-li la mà per encaixar-la.- Sé del cert que no n’has de fer res, però t’ho dic perquè...

- Ja ho sé.- el va interrompre

- Ja ho saps? Què és que saps?

- Sé com et dius.- assentí el portuguès.- Et dius Manel Servera i ets mallorquí, de Palma concretament. Jo em dic Mauro Enriquez da Silva, però tothom em diu el portuguès, suposo que perquè ho sóc... També sé que fa poc temps que ets a la ciutat, des de finals de l’any passat, que a Palma treballaves com a funcionari judicial assignat a l’oficina del fiscal fins que en vas fer un gra massa i que per tot plegat vas acabar a la presó, de la qual n’has sortit abans d’hora gràcies a un acord previ amb el mateix fiscal pel qual treballaves abans.

- La mare que et va parir...- reaccionà indignat en Manel aixecant-se de cop del tamboret.- I com és que saps tot això?... Que jo recordi, i he d’admetre que ara mateix em costa recordar allò que vaig fer ahir, mai abans no havia entrat en aquest local ni havia parlat amb tu.

- És cert.- va admetre l’altre. A diferència d’en Manel, el portuguès no va perdre la calma en cap moment.- Ho sé per un individu poc de fiar que es va estar per aquí fins fa ben poc.- afegí per a continuació fer una pausa per a tornar a utilitzar el pedaç de cuina, no pas per a netejar en aquesta ocasió la superfície de la barra sinó per eixugar un tassó que va bestreure de sota del taulell i que ja ho estava, d’eixut. Una mania com qualsevol altra.- No feia encara una setmana que t’havies instal·lat de lloguer al pis del carrer de Corders que ja t’anava al darrere.

- També saps on visc?

- Al carrer de Corders núm. 11, rere del Mercat de Santa Caterina.- va respondre- En un segon pis d’un edifici que encara no està enllestit del tot... Tampoc n’hi ha per tant.- afegí el portuguès en veure l’expressió del nouvingut.- Fa més de vint anys que porto aquest negoci i t’asseguro que conec tots el que viuen a la barriada. També la gent que viu al teu carrer. Gent nascuda aquí i d’altres que han vingut de fora, que regenten negocis familiars la majoria i que tenen altres costums, com ara no beure ni gota d’alcohol. Què hi farem... Quan venen per aquí em demanen un suc o un te i em conten com els van les coses. En qualsevol cas bona gent. Has tingut sort d’anar a parar a un carrer com aquest.

- Qui dius que t’ha parlat de mi?- va insistir a saber en Manel visiblement descol·locat.- Un individu? De quin individu em parles?

- D’un que va estar-se per aquí una temporada prenent notes i fent fotografies i preguntes.- va respondre el portuguès deixant anar el pedaç sobre l’espatlla.- Em va mostrar una placa per a fer-me creure que era un guardicivil destinat al port, al servei d’informació concretament, que havia estat suspès de feina i sou a causa d’una investigació que estava duent a terme assumptes interns i que es treia uns calés de merda fent de detectiu privat per qui volgués contractar-lo... Volia fer-se el dur però el vaig calar tot d’una. La placa era falsa i tampoc no tenia llicència de detectiu. Simplement era un desgraciat que de ben segur va començar a arrossegar antecedents des que va deixar d’amorrar-se al pit de la mare i que potser tenia experiència quant a realitzar un seguiment com toca perquè així ho requereix ser confident de la policia.

- T’ho va dir ell que era un confident de la policia?

- No. I ara.- va riure el portuguès.- És només una hipòtesis. Tot i això, em jugaria el coll de la camissa que ho va ser durant un temps, fins que ja no els va fer cap més servei. El van cremar... Però no em facis molt de cas. M’agrada especular.- afegí sense perdre el somriure.- El cert és que l’individu va comparèixer per aquí un capvespre i es va fer assidu durant una mica més d’una setmana. Quan venia sempre demanava el mateix per beure, gintònic de Larios, llarg de ginebra i curt de tònica. Se’n bevia tres o quatre i després marxava. Això sí, entre trago i trago em va contar qui eres i allò que havia descobert sobre tu des que t’havies instal·lat a Barcelona. Res d’important. Jo, de tu, no em preocuparia gaire.

- Et va revelar qui era aquesta persona que n’estava tant per mi i que l’havia contractat per a fer-me un seguiment aquí, a Barcelona?

- Que com es deia, vols dir?... Doncs no. No se’m va ocórrer demanar-ho, la veritat... Però jo, de tu, no m’hi capficaria.- insistí el portuguès una mica sarcàstic.- No deus ser pas una presa tan important si li han encarregat el teu cas a un individu d’aquesta mena, un individu que ho canta tot al primer que troba, vull dir.

- No li veig la gràcia.- va queixar-se en Manel.

- No. Segurament no la té.- es disculpà el portuguès.

- Què se n’ha fet d’ell? L’has tornat a veure?

- No. Ja fa un parell de setmanes que va marxar amb la cua entre les cames i no ha tornat

- Amb la cua entre les cames?... Què vol dir amb la cua entre les cames...

- No va passar res que no fos previsible.- va respondre el portuguès. Una altra vegada va fer el gest d’agafar el pedaç per a fer-lo servir, però en aquesta ocasió va saber dominar-se.- La darrera nit que va estar per aquí va beure més del compte i la va començar a emprendre amb els clients. No sé què els deia ni m’importa, però era força evident que no els feia gens de gràcia ni a mi tampoc. Llavors em vaig veure obligat a intervenir.

- El vas fer fora.

- Primer li vaig demanar de bones maneres que es comportés, però en veure que insistia a molestar i fer renou li vaig exigir que marxés... Es veu que la meva actitud no li va caure gens bé i el bergant va reaccionar fent un gest com si anés a treure’s alguna cosa de l’interior de la butxaca de l’americana. Una arma va pensar tothom. Jo, el primer. Però el cert és que només ens ho volia fer creure. Va ser en aquell moment quan m’hi vaig encarar convençut que em trobava davant d’un pocapena.- va afegir el portuguès traient de sota del taulell un bat de beisbol professional.- En guardo uns quants col·locats de manera estratègica per tot el local, sota la barra bàsicament, per si hi ha problemes. Aquest, en concret, me’l va portar un conegut meu de l’Havana. En saber que hi anava, li vaig fer aquest encàrrec. Anys enrere, molts anys enrere, jo també vaig estar a l’Havana. Això va ser quan estava enrolat en un vaixell mercant que mai no feia cas dels embargaments comercials entre països en conflicte. Aleshores, a més de descobrir com són d’agradables i sensuals les dones cubanes, vaig saber que a Cuba, el beisbol, és com el puta futbol aquí. Una passió. Ho sabies tu, això?

- Sí. Alguna cosa havia sentit a dir... Per les novel·les de Leonardo Padura sobretot.

- Jo vaig quedar parat. No en tenia ni puta idea.- va admetre el portuguès.

- Però l’individu no es van arronsar.- insistí a saber en Manel.- És això el que em vols dir.

- Què dius ara... Era un cagat. Un desgraciat de merda. Va ser mostrar-li el bat i començà a recular cap a la porta. A més, la gent que hi havia en aquell moment al local va començar a fer-ne befa en veure com reaccionava. Això sí, abans de travessar la porta va dir alguna cosa com que això no havia acabat, que tardo prest tornaria i que aleshores em mataria... Encara l’estic esperant.

Just en aquell moment, uns clients habituals, home i dona, entre seixanta i seixanta-cinc anys, que aparentaven tenir-ne setanta o més a causa de la seva addicció a l’alcohol, s’acomiadaren del portuguès.

- Fins demà, parella.- els va correspondre aquest.

- No vaig fer res de dolent, saps? - li va confessar de sobte en Manel incorporant-se sobre el tamboret.- La meva feina. Només la meva feina.

- No és pas necessari que m’expliquis res.

- Però vull fer-ho... Vaig acabar a la presó per fer la meva feina. No et pots imaginar el que això significa... Em van parar una trampa. A què no te’n va dir res d’això aquest individu?

- No vam intimar tant.

- Tot va ser obra d’un advocat. Es diu Sinto