Coragre

By Nora Ephron

¿És possible escriure un llibre hilarant sobre la ruptura d'un matrimoni perfecte? Si l'escriptora és Nora Ephron, la resposta és un sí rotund. Una història que lliga l'adulteri, , la teràpia de grup i l'estofat de carn, i que ens demostra que una bona comèdia necessita la seva dosi d'angoixa com una bona salsa necessita farina i mantega. La Rachel Samstat, embarassada de set mesos, un dia descobreix que el seu marit, Mark, està enamorat d'una altra dona. La Rachel, que es guanya la vida escrivint llibres de cuina, troba en el menjar un cert bàlsam i consol; així, mentre es debat entre l'intent de recuperar en Mark i el desig de veure'l mort, la Rachel troba temps per oferir-nos algunes de les seves receptes preferides. Coragre és l'única novel·la de Nora Ephron; una història deliciosa explicada amb l'humor àcid propi de l'autora, una muntanya russa d'amor, traïció, pèrdua i, el més satisfactori, venjança.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: May 22, 2024
• ISBN: 9788412833416

Book preview

UN

El primer dia no em va semblar divertit. Tampoc el tercer, però ja vaig ser capaç de fer-ne una mica de broma. «El més injust de tot plegat», vaig dir, «és que no puc ni tenir una cita». El cas és que m’hauríeu d’haver vist, perquè ara que ho poso sobre paper no fa tanta gràcia. Però el que ho feia graciós (creieu-me) és la paraula cita, que quan la dius de viva veu al final d’una frase té aquell deix adolescent tan fantàstic, i com que l’adolescència ja em queda una mica lluny (sí, en són trenta-vuit) i la raó per tenir-ho pelut amb les cites, després de descobrir que el meu segon marit tenia una aventura, era estar prenyada de set mesos, em va agafar per riure, tot i que diria que els meus amics només reien per mirar d’animar-me. I la veritat és que em feia falta. Era a Nova York, m’estava al pis del meu pare, em passava el dia plorant i, quan aconseguia parar, l’únic que veia eren aquells mobles de fusta de noguera tan i tan depriments i aquells llums de color gris pissarra, i amb això em venien altre cop les ganes de plorar.

Només feia unes hores que havia agafat el pont aeri cap a Nova York després de descobrir l’aventura, i me n’havia assabentat per una repulsiva dedicatòria adreçada al meu marit en un cançoner infantil que ella li havia regalat. Un cançoner infantil! «Ara li podràs cantar totes aquestes cançons al Sam» era part de la repulsiva dedicatòria, i no sé ni per on començar a explicar-vos fins a quin punt em feia enfilar per les parets, la idea que el meu nen de dos anys, el meu fillet, estigués ficat amb dedicatòria pel mig en tota aquella història entre el meu marit, un paio força baixet, i la Thelma Rice, una paia força altota, amb un coll de la mida d’un braç i un nas llarg com un dit gros..., per no parlar de les cames, i ja no diguem dels peus d’ànec.

Al pis no hi havia ningú, feia només uns dies que al meu pare se l’havia endut cap al manicomi la meva germana Eleanor, coneguda com la Bona Filla, per diferenciar-la de mi. El meu pare porta una vida psicològicament complicada amb la seva tercera dona, i resulta que és germana de la Brenda, que havia estat la meva millor amiga. La tercera dona del meu pare s’havia passejat embolicada amb una tovallola per la Tercera Avinguda feia tot just una setmana, i n’havia estat testimoni la Renee Fleisher, companya d’institut meva i de la Brenda. La Renee Fleisher va trucar al meu pare, però tampoc podia fer-hi gaire perquè ell mateix ja estava a mig camí de perdre el cap, i llavors em va trucar a mi a Washington. «No m’ho puc creure», em va dir, «m’acabo de topar amb la germana gran de la Brenda i diu que està casada amb el teu pare». A mi també m’havia costat de creure quan havia passat: que el pare se’t casi amb la germana gran de la teva enemiga de l’ànima és massa casualitat, pel meu gust, encara que jo sigui de les que pensa allò de mira que petit que és el món i tota la pesca. No et queda altre remei, si ets jueu. «Ja m’està bé, que et casis amb la germana de la Brenda», li vaig dir al meu pare quan em va trucar per dir-me el que estava a punt de fer, «però, per favor, fes-li signar un acord prematrimonial perquè quan et moris ni un cèntim de la teva herència li vagi a parar a la Brenda». Així que la germana gran de la Brenda va signar l’acord, d’això ja fa tres anys, i ara resulta que tinc la Renee Fleisher al telèfon dient que, ves per on, la germana de la Brenda està casada amb el teu pare i, ah, per cert, que es passeja per la Tercera Avinguda embolicada amb una tovallola. Tot plegat l’hi vaig delegar a la meva germana Eleanor, que es va calçar la seva bondat marca de la casa i va fer cap al pis del meu pare per agafar-li una mica de roba a la germana de la Brenda i enviar-la a casa de la seva mare, a Miami Beach, i al meu pare el va portar a un lloc que es diu El Setè Cel, que no és un nom gaire ben trobat per a una casa de bojos, però us sorprendria com n’és de minso el ventall de manicomis. I cap allà que va anar el meu pare, a veure si deixava de ser una esponja i aprenia a fer cendrers amb les fulles dels arbres. I així és com el seu pis de Nova York es va quedar buit.

Jo en tenia un joc de claus; aquell últim any m’hi havia quedat sovint perquè no teníem ni un duro. Quan el Mark i jo ens vam casar érem rics i al cap de dos anys ja ens havíem arruïnat. Bé, no del tot: teníem un bon patrimoni. Teníem un equip estèreo que se’ns havia empassat milers de dòlars, i una casa de camp a Virgínia Occidental que se’ns havia empassat desenes de milers de dòlars, i una casa a la ciutat, a Washington, que se’ns havia empassat centenars de milers de dòlars, i teníem coses... Mare meva, si en teníem. Teníem penells i vànoves i cavallets de fira i finestres amb vitralls i capsetes metàl·liques i miralls de butxaca i tasses de xocolata Cadbury i postals de San Francisco d’abans del terratrèmol, així que alguna cosa devíem valdre; només que no teníem diners. Per a mi no deixava de ser un misteri com havíem passat de tenir tants calés a tenir-ne tan pocs, però ara ho entenc tot una mica millor, esclar, perquè l’altra cosa que se’ns empassava els diners era la seva aventura amb la Thelma Rice. En algun punt de la història, la Thelma se n’havia anat de viatge a França, i cauríeu de cul si veiéssiu les factures de telèfon.

No és que jo en sabés res, de les factures de telèfon, el dia que em vaig trobar el cançoner infantil amb aquella repulsiva dedicatòria. «Mark, amor meu», la cosa feia així, «et volia fer un regalet perquè no ens oblidem mai del que ha passat avui, que ens fa veure que tu i jo tenim futur. Ara li podràs cantar totes aquestes cançons al Sam, i algun dia les hi podrem cantar junts. T’estimo. Thelma». Punt final. No m’ho podia creure. I la veritat és que no m’ho vaig creure. Em vaig tornar a mirar la firma i vaig intentar llegir-hi algun altre nom, el nom d’algú que no conegués en comptes d’algú que sí, però vet aquí la T i després la a, clara com la llum del dia, encara que les lletres del mig eren traços poc definits, però no dona gaire joc, un nom que comença amb una T i acaba amb una a que no sigui Thelma. La Thelma! Però si feia res que havien vingut a dinar a casa! Ella i el seu marit, el Jonathan..., de fet, no havien vingut a dinar, havien passat just després a fer les postres, un pastís de pastanaga, i a mi se me n’havia anat la mà amb els trossets de pinya, però tot i així era mil vegades més bo que les postres que fa la Thelma. Ella sempre fa uns púdings que semblen fets de goma. La Thelma, el seu marit Jonathan —que resulta que en sabia tots els detalls, de l’aventura— i el Mark, el meu marit: tots tres eren allà asseguts mentre jo ranquejava amunt i avall amb un vestit d’embarassada qualsevol servint pastís de pastanaga a la resta dels convidats i disculpant-me pels trossets de pinya.

Potser us estranya que em remogui tant això que vinguessin a dinar, però una de les pitjors sensacions quan t’assabentes d’una cosa així és que et queda cara d’idiota, i la idea d’haver-los convidat a casa, que haguessin dit que sí sense miraments i que tots tres s’estiguessin allà asseguts pensant que jo era curta de gambals encara afegia més llenya al foc. El que més em mortifica és que l’endemà la Thelma em truqués per donar-me les gràcies i em preguntés per la recepta del pastís de pastanaga... i l’hi vaig enviar i tot. Vaig deixar fora els trossets de pinya, esclar. «Et passo la recepta del pastís de pastanaga, tota teva», li vaig escriure en una postal, «n’he tret les coses rares». Fins i tot diria que hi vaig posar una cara amb un somriure, al costat de la recepta. No soc la mena de persona que posa cares a tot arreu, però hi ha vegades que no ho puc evitar. Com ara, que m’agradaria posar una d’aquestes cares al final de la frase, però una que arrufés les celles.

Potser hauria de deixar clar que, tot i que se’m fes tan difícil de creure que el Mark tingués una aventura amb la Thelma, sí que sabia que estava amb algú. És per això que m’havia topat amb el cançoner infantil, precisament li estava regirant els calaixos, buscant-hi pistes. Però la Thelma!... Estava feta una fúria. Una cosa era tenir una aventura amb alguna noieta, però resulta que estava amb una geganta, i a sobre una de molt espavilada. Us faríeu creus del fotimer de vegades que havíem tornat a casa després d’una festa, mentre ells mantenien la seva història en secret, i jo havia dit, mentre em despullava, «Òndia, la Thelma ha explicat una anècdota tan divertida aquesta nit». I llavors l’hi repetia al Mark, paraula per paraula. Mireu si en soc d’idiota! I, a sobre, també sabia que la Thelma tenia una aventura! Ho sabia tot déu, de fet. I ella ja parlava obertament i amb tothom de la possibilitat que al seu marit l’enviessin per feina a un país ben llunyà per cobrir alguna vacant del Departament d’Estat i que ella pensava quedar-se a Washington i comprar-se un pis.

—Ja parla de pisos i tot—em va dir un dia per telèfon la Betty Searle, una amiga meva—. És evident que està embolicada amb algú.

—Segur? —vaig dir.

—I tant —va fer la Betty—. El tema és amb qui. —Hi va rumiar un moment—. Potser és el senador Campbell —va afegir—, també parla de pisos.

—Els senadors sempre en parlen —vaig dir.

—Tens raó —va dir la Betty—, però qui pot ser sinó?

—L’hi preguntaré al Mark —vaig dir.

—Saps si la Thelma Rice té una aventura amb el senador Campbell? —li vaig demanar al Mark aquella mateixa nit.

—No —va dir ell.

—És que està amb algú —vaig dir.

—I com ho saps? —va dir.

—Parla de comprar-se un pis si envien el Jonathan a Bangladesh —vaig dir.

—Però al Jonathan no l’hi enviaran pas, a Bangladesh —va dir el Mark.

—Per què no? —vaig dir.

—Perquè Bangladesh encara ens importa —va dir el Mark.

—Doncs llavors a l’Alt Volta —vaig dir.

El Mark anava fent que no amb el cap, com si es fes creus que l’hagués arrossegat a aquell safareig de noietes i va reprendre la lectura de House & Garden. Al cap de poc, ja no es parlava més de pisos.

—La Thelma ha deixat de parlar de pisos —va trucar un dia la Betty—. Què creus que vol dir, això?

—Potser és que la cosa ja s’ha acabat —vaig dir.

—No —va dir la Betty—. No s’ha acabat.

—I com ho saps? —vaig dir.

—Se’n va anar a fer les cames amb cera —va dir la Betty i després, molt a poc a poc, va afegir—, era el primer cop —i després, encara més a poc a poc— i encara no és l’estiu.

—Ja veig per on vas —vaig dir.

La Betty Searle era mig bruixa per a aquesta mena de coses..., per a moltes, de fet. Potser anava de convidada a un sopar a Washington i l’endemà et deia qui estava a punt d’anar al carrer només per com s’havien assignat els seients! Hauria d’haver sigut kremlinòloga durant l’època en què tot el que sabíem de Rússia era per la fotografia del Primer de Maig. Les ganyotes, picades d’ullet i encongiments d’espatlles que per a la resta dels mortals no eren més que manerismes nerviosos, per a la Betty eren senyal de grans pertorbacions. Una vegada, en un còctel de benvinguda, es va adonar que al secretari de Salut, Educació i Benestar l’estaven a punt de fer fora perquè la dona del vicepresident l’havia saludat amb un petó i un copet a l’espatlla.

—Si algú et fa un copet a l’espatlla quan ets al Govern, ja has begut oli —em va dir la Betty l’endemà.

—Però si només era la dona del vicepresident —vaig dir.

La Betty anava fent que no amb el cap, com volent dir que jo no n’aprendria mai. Més tard, aquell mateix dia, va trucar al secretari de Salut, Educació i Benestar i li va dir que tenia els dies comptats, però ell estava tan enfeinat bregant amb el lobby del tabac que no li va fer gens de cas. Al cap de dos dies, el lobby del tabac va llogar la majestuosa sala de festes del Hilton de Washington per celebrar que l’havien fet fora, i el secretari de Salut, Educació i Benestar ja anava fent via cap a la porta giratòria.

—I tu amb qui creus que la Thelma té una aventura? —va dir la Betty.

—Podria ser qualsevol —vaig dir.

—Esclar que podria ser qualsevol —va dir la Betty—, però qui?

—Què me’n dius del congressista Toffler? —vaig dir.

—De debò? —va dir la Betty.

—Sempre diu que és un home tan brillant —vaig dir.

—I el va fer seure al seu costat a l’últim sopar —va dir la Betty.

—L’hi preguntaré al Mark —vaig dir—, ell seia a l’altre costat.

—Creus que la Thelma Rice té una història amb el congressista Toffler? —li vaig preguntar al Mark aquella mateixa nit.

—No —va dir el Mark.

—Doncs sigui qui sigui, encara estan junts —vaig dir.

—I com ho saps? —va dir el Mark.

—Se’n va anar a fer les cames amb cera —vaig dir—. I encara som al maig.

—Veig que la Centraleta de les Senyores treu fum, aquesta setmana —va dir el Mark—. I qui t’ho ha dit?

—La Betty —vaig dir.

El Mark va reprendre la lectura de l’Architectural Digest, i al cap de poc la Thelma Rice se’n va anar unes setmanes a França, i la Betty va deixar estar el tema i em va parlar de l’assessor del president que li trucava a mitja nit i li deia, «Trobem-nos a la cúpula del Capitoli, que et magrejaré aquestes tetes que tens», i altres comentaris tant o més grotescos, que combinaven Washington i el sexe.

—Què se suposa que he de fer, jo ara? —em va dir la Betty en un dinar.

—Digue-li que si ho torna a fer, trucaràs a la premsa —vaig dir.

—Ja l’hi vaig dir —va fer la Betty—, i saps què em va contestar? «¿Que potser vols que et passi per la rotativa?». Llavors va esclafir a riure com un boig. —Ella anava potinejant l’amanida Albert Gore de pollastre—. Tampoc puc aportar proves que sigui ell —va dir—, tot i que la Thelma sempre diu que té fama de bavós.

—El Mark sempre ho diu, també —vaig dir.

Me n’hauria d’haver adonat, ja ho sé. Però quan finalment ho vaig descobrir, ja feia mesos que estaven junts, set..., tants com la meva panxa d’embarassada. Hauria d’haver-m’ho ensumat, d’haver sospitat alguna cosa abans, sobretot per totes les vegades que el Mark tenia hora al dentista aquell estiu. El Sam i jo érem a Virgínia Occidental, fent foradets a uns pots plens de cucs, mentre el Mark no parava d’anar amunt i avall fins a Washington a empastar-se queixals, fer-se neteges bucals i aprendre a fer servir el fil dental, i fins i tot a fer-se un pont, sense queixar-se mai ni de les molèsties ni del dolor ni de la pallissa que li clavava l’odontòleg, l’Irwin Tannenbaum, xerrant sobre el seu clarinet. Llavors va arribar la tardor, i ja tornàvem a ser tots a Washington, i cada tarda el Mark sortia del despatx que tenia a sobre del garatge i deia que havia d’anar a comprar mitjons, i cada vespre arribava a casa amb les mans buides i deia, te’n faries creus, de