Un detall menor

By Rosa Regàs

Un detall menor és la novel·la que ha consagrat
Adania Shibli com una de les veus imprescindibles de
la literatura àrab moderna.
Els militars d’un destacament israelià patrullen en cerca de
qualsevol indici de vida palestina amagada entre els promontoris
del desert del Nègueb quan, en una de les seves expedicions,
troben un grup de beduïns en un oasi escàs. Després d’obrir el foc,
l’únic cos amb vida que resta és el d’una noia jove, que capturen,
violen i maten uns dies més tard, sota el sol inclement. És el 13
d’agost de 1949. Aquesta data, una simple ocurrència, obsessiona,
anys més tard, una jove palestina que, tot i viure en plena ocupació
i envoltada de violència, sent la necessitat imperiosa d’investigar
aquell antic crim. Traspassarà tots els límits per fer-ho: militars,
geogràfics, físics, psicològics i mentals. El desassossec i el perill la
seguiran durant un llarg viatge en cotxe que marcarà el seu destí.
Adania Shibli ens entrega un relat quirúrgic on la tensió
narrativa es construeix a través de cada detall. Una lectura que ens
fa habitar dins una atmosfera hostil a un ritme desesperant i ens
empeny a reflexionar sobre l’artefacte literari, l’opressió i la por.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Navona
• Release date: Jun 3, 2024
• ISBN: 9788410180048

Book preview

I

No es bellugava res, excepte els miratges. Vastos ermots se succeïen fins a l’horitzó, tremolant sota els seus passos silenciosos, mentre la llum afilada del sol de la tarda gairebé esborrava els contorns de les dunes, d’un groc esblaimat. Els únics detalls que es podien atalaiar d’aquells promontoris eren els seus límits dèbils, que es retorçaven sense rumb en diversos revolts i desnivells, intercalats aquí i allà per les allargassades ombres de les pimpinelles resseques i de les pedres que tacaven els tossals. A part d’això, res més. Només l’eterna extensió del desert del Nègueb, sobre el qual es desplomava la xardorosa calor del mes d’agost.

L’únic indici de la presència de vida als encontorns eren alguns clapits llunyans en l’aire i el renou dels soldats, ocupats a alçar el campament: sentia tot això mentre, mirant pels prismàtics, examinava l’escena de la planura que tenia al davant, des de la seva posició sobre un dels turons. Malgrat que la llum fulgurant li coïa als ulls, va seguir els senders estrets i els solcs en la sorra, aturant-s’hi de tant en tant i parant-hi una llarga atenció. Finalment, es va apartar els prismàtics dels ulls, en va eixugar la suor, els va guardar dins de l’estoig i després va refer camí, a través de l’aire dens i tesat de la tarda, de tornada cap al campament.

Arribats en aquest indret, hi havien trobat dos coberts i les restes del mur d’un tercer, mig destrossat, que era tot el que havia quedat dempeus al lloc després de l’intens bombardeig que va patir a l’inici de la guerra. Però ara, al costat d’aquests dos coberts, s’hi alçaven el post del comandament i la tenda comunitària, mentre el so del clavar de les estaques i els barrots de les tres tendes que ocuparien els soldats omplia l’espai. El seu adjunt, el ca­poral major, se li va acostar tan bon punt el va veure tornar, i li va comunicar que havien retirat tota la runa i les pedres de la posició; en aquell mateix moment, un grup de soldats s’ocupava a cavar les trinxeres. Ell, al seu torn, li va respondre que tots els preparatius havien de ser acabats abans de fosc; després li va manar que avisés els sergents i alguns dels caporals i veterans del destacament perquè vinguessin de seguida a una reunió al post de comandament.

* * *

La llum del sol de la tarda omplia l’obertura de la tenda, i a través seu hi va entrar i es va estendre sobre la sorra, tot revelant les nombroses marques deixades pels peus dels soldats a la seva superfície. Va encetar la reunió explicant que, mentre romanguessin allà, la seva missió principal, a més de conservar el traçat de la frontera sud amb Egipte i evitar que els infiltrats s’hi esquitllessin, seria pentinar la part sud-oest del Nègueb i netejar-la dels àrabs restants, ja que informacions de fonts militars aèries indicaven la presència de moviments, tant d’ells com d’alguns infiltrats. També farien rondes diàries de reconeixement per tal d’explorar la zona i conèixer-la de punta a punta. Tot aquest procés els duria un temps, però seguirien estacionats aquí fins que el control fos totalment assegurat en aquella part del Nègueb. Igualment, durien a terme exercicis diaris i maniobres militars, amb la resta de soldats, amb l’objectiu de practicar tàctiques de combat en condicions de desert i adaptar-s’hi.

Els presents l’escoltaven i seguien el moviment de les seves mans sobre el mapa estès davant seu, a sobre del qual apareixia la posició del campament com un petit punt negre, amb prou feines distingible, dins d’un gran triangle gris. Com que cap d’ells no va afegir comentaris al parlament, la tenda es va quedar en silenci uns instants, durant els quals ell va desviar la mirada del mapa cap a les seves cares consiroses, regalimant de suor i brillants amb la llum que entrava per l’obertura de la tenda. Va continuar la intervenció advertint-los que havien de remarcar als soldats, sobretot als qui s’havien incorporat recentment al destacament, de tenir cura del seu equip i els seus uniformes: si els manqués algun tipus de material o roba, ell n’hauria de ser informat directament. També havien de recordar-los la necessitat de mantenir la seva higiene personal i d’afaitar-se la barba cada dia. Finalment, abans d’acabar la reunió, va ordenar al conductor, a un dels sergents i a dos caporals presents que es preparessin per a sortir amb ell tot seguit, en un primer recorregut de reconeixement pels environs.

Abans de la ronda, es va aturar un moment al cobert que havia escollit com a habitatge, i hi va començar a traslladar les seves pertinences, que prèviament havia amuntegat al costat de l’entrada, fins a un dels racons de l’espai. Un cop fet això, va agafar una llauna que hi havia entre els objectes que acabava de portar i va abocar-ne l’aigua en un petit rentamans de metall. De la maleta de tela en va treure una tovallola, va humitejar-la amb l’aigua abocada al rentamans i es va netejar la suor de la cara. La va tornar a remullar, després es va treure la camisa i es va netejar les aixelles. Es va tornar a posar la camisa, i un cop la va haver botonat, va rentar bé la tovallola i la va penjar d’un dels claus clavats a la paret. Tot seguit va treure el rentamans fora del cobert i va abocar l’aigua bruta sobre la sorra; va tornar a entrar a l’habitació, la va col·locar al costat de la resta de les seves pertinences, al racó, i va sortir.

El conductor estava assegut al seu seient, darrere del volant, i la resta del grup a qui havia ordenat d’acompanyar-lo rodejaven el vehicle, dempeus; quan se’ls va acostar, van pujar a la part posterior, mentre ell es dirigia cap al seient davanter, al costat del conductor. Aquest darrer es va incorporar al seient abans d’estendre la mà cap a la clau i engegar el motor: el seu enèrgic ronc va emplenar-ho tot.

Van dirigir-se cap a l’oest, tot fent camí entre els promontoris pàl·lids i grocs que s’estenien pertot arreu, mentre els encalçaven espessos núvols de sorra, que emergien de sota els pneumàtics del vehicle i s’elevaven amunt, emmascarant completament tot allò que hi hagués al seu darrere. Els que seien a la part posterior s’esmerçaven a tancar els ulls i la boca, en l’intent d’evitar d’empassar-se la pols. Aquestes onades de núvols, de formes variades, no es van desfer fins que, del campament estant, el vehicle es feu fonedís i el so del motor es va apagar. La sorra es va precipitar a poc a poc sobre els turons, i va esmorteir les dues línies paral·leles que havien traçat les rodes.

Van arribar a la línia d’armistici amb Egipte, i van inspeccionar la franja fronterera sense detectar-hi cap intent de penetració. Quan el sol, però, s’acostava a l’horitzó, i com que la calor i la pols ja els havien passat factura, va donar al conductor l’ordre de tornar. Durant aquella ronda, no van distingir cap ésser, malgrat els reports que informaven de moviments a la rodalia.

Van arribar al campament abans que es fes de nit, tot i que el blau del cel a la banda oriental ja estava a punt de ser engolit per la foscor i hi despuntava la tènue lluïssor d’unes quantes estrelles. Els preparatius al post encara no havien acabat, així que va anunciar, tan bon punt va baixar del vehicle, que tot havia d’estar llest abans de seure a taula. Llavors els moviments dels soldats es van acuitar i les seves siluetes es van començar a moure per l’indret amb més energia i celeritat que abans.

Es va dirigir llavors cap al seu cobert, dins del qual la negror era absoluta, i s’hi va quedar palplantat uns instants, al bell mig, abans de dirigir-se altre cop cap a la porta i obrir-la de bat a bat per tal d’aprimar el gruix de la foscor. Va despenjar la tovallola de la paret, que s’havia assecat completament. La va humitejar amb una mica d’aigua, que va abocar directament de la llauna, i va començar a fer-se net, de suor i pols, la cara i les mans. Es va inclinar de nou sobre les seves pertinences i en va agafar un quinqué; va alçar-ne el vidre, seguidament el va col·locar sobre la taula, sense encendre’l, i va sortir del cobert. Tot i que només havien passat uns minuts des que hi havia entrat, el cel estava ara esquitxat d’estrelles, i tan completament embolcallat per la tenebra que semblava com si la nit hagués caigut de sobte sobre el lloc. Mentrestant, les figures dels soldats van continuar les seves anades i vingudes, i les seves veus ressonaven dins la fosca i blava nit, on s’infiltrava la brillantor dels llums encesos, procedent de les obertures i els intersticis de les tendes dels soldats i de la tenda comunitària.

Va començar a recórrer les instal·lacions del campament per tal d’inspeccionar el progrés dels treballs, en particular l’excavació de les trinxeres i la preparació de les zones d’entrenament. Semblava que les coses anaven sobre rodes, excepte que ja eren les vuit del vespre, i en general es trobaven per a sopar a les vuit en punt. Però no va haver de passar gaire estona que tots es van dirigir a la tenda comunitària i van seure al voltant de les llargues taules.

Immediatament després de sopar, va anar cap al seu cobert, orientat per la claror de la lluna plena i les estrelles escampades per sobre de l’obscura línia de l’horitzó. Es va preparar per a dormir, després va apagar la metxa del quinqué i es va estirar al llit. Es va treure el llençol de sobre, i va deixar el seu cos completament descobert, ja que la temperatura de l’aire que pesava a l’interior de l’habitacle era insuportable. Tot i així, es va adormir de seguida. Havia estat un dia llarg i difícil per a tothom, el 9 d’agost de 1949.

* * *

Un moviment sobre la cuixa esquerra el va desvetllar. Va obrir els ulls a la tenebra i a la calor abassegadora. Tenia el cos amarat de suor. Just a sota de la vora inferior dels calçotets hi tenia un ésser viu, que es va moure amunt i després es va aturar. El brunzit del buit continuava omplint l’aire, interromput de tant en tant pels sons sords dels soldats de guàrdia al campament, per les rafegades del vent contra els sostres de les tendes, pel lladruc distant d’un gos i, potser, per bramuls de camell.

Després d’uns moments immòbil, va alçar el cap i, al mateix temps, va incorporar l’esquena, amb suavitat. L’ésser, però, es va moure, i ell es va tornar a quedar rígid. Va girar la vista cap a la cuixa, però la foscor imperant no li va deixar veure què hi havia; tanmateix, ja li era possible d’afigurar els contorns dels mobles i dels objectes de l’habitació, així com les estaques de fusta sobre les quals es recolzaven les planxes del sostre. Una llum somorta, provinent de la lluna, es filtrava per les escletxes del cobert. De sobte,